S’acaba el vot dual

La novetat més gran de les eleccions espanyoles del 10-N a Catalunya és que el vot independentista ha arribat al 43%. Això comporta un augment de dotze punts des de les primeres de les quatre eleccions espanyoles dels darrers quatre anys, les de desembre del 2015. A les darreres eleccions catalanes, fa dos anys, les candidatures independentistes van obtenir un 47% dels vots, de manera que la proporció de vots pro independència ja és molt semblant als dos tipus d’eleccions.

La interpretació que cal fer-ne és que s’han anat evaporant el “vot dual” i “l’abstenció diferencial” que havien caracteritzat la política catalana des de fa quatre dècades. El model el vàrem començar a elaborar un equip d’anàlisi política a la Universitat Autònoma de Barcelona des de principis dels anys noranta (amb articles a El País, la Revista de Estudios Políticos i la tesi doctoral de Clara Riba i Romeva) i es va convertir en el cànon de la política catalana, tant per a polítics com per a analistes.

Bàsicament, el model apuntava a dues claus explicatives. La primera, el vot dual, era el canvi de vot d’alguns votants moderats que en les eleccions catalanes s’inclinaven per Convergència i Unió i a les eleccions espanyoles pel Partit dels Socialistes i en menor mesura pel Partit Popular. La racionalitat d’aquest comportament estava en la diferent importància dels temes polítics segons el tipus d’elecció: més centrats en l’eix catalanisme-espanyolisme a les eleccions catalanes i en l’eix esquerra-dreta a les eleccions espanyoles. Hi comptava també l’atracció dels partits de govern en cadascun dels dos àmbits institucionals, així com la popularitat dels candidats que governaven a la Generalitat i a l’Estat.

Més important encara era l’abstenció diferencial. Mentre que a les eleccions espanyoles, la participació mitjana estava al voltant del 75%, que era molt semblant al conjunt d’Espanya, a les eleccions catalanes només hi participava una mitjana del 60%, que sovint era la proporció més baixa de totes les comunitats autònomes.

En conjunt, l’explicació calia trobar-la principalment en els votants socialistes a les eleccions espanyoles, alguns dels quals votaven pels convergents a les catalanes i uns altres, més nombrosos, s’abstenien.

Però a les eleccions més recents no ha passat gairebé res d’això. Per entendre-ho bé, cal no confondre els blocs de vots amb el partit que obté un nombre de vots més alt, perquè això darrer depèn sobretot de transvasaments de vots entre partits dins de cada bloc. Hi ha dos blocs molt empatats: els pro independència (incloent-hi en diverses eleccions CiU, JxS, JxC, ERC, FR, CUP) i els antiindependència (PSC, Cs, PP, Vox). Entremig, els comuns amb diversos noms.

A les eleccions municipals, catalanes i europees dels darrers cinc anys, els percentatges de vots de cadascun dels dos blocs (i de l’entremig) han estat molt estables. Però hi ha dues novetats. A les eleccions espanyoles, la gran majoria dels antics votants duals voten ara igual que a les catalanes, sobretot per Esquerra Republicana. D’altra banda, a les eleccions catalanes, els antics abstencionistes diferencials ja no s’abstenen, sinó que han votat sobretot PSC i Ciutadans; la participació és tan alta a les eleccions catalanes (79% el 2017) com a les espanyoles (78% el passat abril).

Fem una mica de geometria. Al conjunt d’Espanya, l’eix político-ideològic principal és esquerra-dreta. Imaginin una línia horitzontal amb aquests dos pols. A Catalunya, aquest eix havia anat tradicionalment acompanyat d’un eix catalanisme-espanyolisme. Imaginin una línia vertical amb aquests dos pols. En conjunt, teníem una superfície de dues dimensions en la qual els votants i els partits podien ocupar posicions molt diverses i, segons quina fos la importància relativa de cada dimensió en cada moment, trobar-se més a prop d’un partit o d’un altre (o massa lluny de tots perquè els valgués la pena votar). En les diverses eleccions es formaven majories variables; alguns votants moderats sempre votaven pel guanyador.

Doncs bé, ara l’espai s’ha fet molt més estret. Ja quasi només hi ha hagut un eix, catalanisme-espanyolisme, en tot tipus d’eleccions. La polarització augmenta, la moderació n’és víctima, i la formació de majories és cada cop més difícil. Alguns opinen que era millor quan no érem tan unidimensionals.