El paper de la ciència i la política en la gestió de la pandèmia
De cop, els científics estan en boca de tots. Els ciutadans demanen que s'escolti els metges i epidemiòlegs, els polítics els citen contínuament, els veiem a la televisió, als diaris, ens expliquen el que està passant, ens diuen el que cal fer. Hem descobert que la ciència ens permet entendre la realitat o, si més no, una part del món que ens envolta. De cop volem saber i volem que els que en saben, els metges, els científics, prenguin les decisions, o les dictin als nostres polítics. Com a científic m'alegro sincerament d'aquest interès nou en la ciència. Però al mateix temps confesso el malestar que em produeix veure els científics fent un paper que no els correspon.
La ciència és clau per a l'anàlisi de risc, almenys de riscos com el que ara ens ocupa, els d'una epidèmia. És el millor mètode per analitzar epidèmies passades, per veure com es va propagar el virus, com va mutar o va deixar de fer-ho, quines mesures van ser efectives i quines no per controlar la progressió de l'epidèmia. És també el millor mètode per fer previsions basades en les infecciones precedents, amb models matemàtics ajustats tenint en compte l'experiència d'infeccions passades amb altres virus. És cert que són aproximacions, que tenen un nivell d'error important, però són la millor font que tenim per preveure el futur. També és la ciència la que ens permet veure les particularitats d'aquest virus i buscar vacunes i medicaments per controlar-lo, o almenys pal·liar-ne els efectes. La ciència ens permet, en definitiva, avaluar el risc que suposa la infecció i explorar estratègies per controlar-la.
Però la ciència sola no ens permet dissenyar una bona gestió del risc. De la mateixa manera que, tot i que sabem el risc que suposa conduir, no prohibim l'ús dels cotxes, el fet que el factor determinant per a la propagació del covid-19 sigui el contacte entre la gent no implica que el control estricte del moviment de les persones sigui la millor resposta a la pandèmia. El límit de velocitat a les carreteres i autopistes, la creació de zones de circulació lenta o lliures de cotxes, són decisions polítiques. Decisions que pretenen fer compatibles usos, costums i interessos diversos en un equilibri que, en democràcia, depèn en bona mesura del consens cultural en una societat determinada. És una decisió, per tant, política.
La ciència i la política són indispensables per afrontar moltes de les crisis en què estem immersos, i en particular aquesta. Però quan els polítics justifiquen les seves mesures com si fossin les úniques possibles, dictades per la ciència, ens escatimen la discussió i degraden la política. I quan els epidemiòlegs, els científics, entren en el terreny de la política demanant dimissions o proposant als mitjans de comunicació mesures de control de la població, perden la credibilitat científica i fan, potser sense ni saber-ho, de punta de llança de la pitjor política.
Necessitem una ciència forta i independent, que ens ajudi a comprendre el món que ens envolta i ens permeti avaluar-ne els riscos. Però si volem seguir decidint com volem viure en el futur, és tant o més necessari que reconeguem el que són dilemes polítics i els discutim políticament.
