Josep Baselga, un llegat més enllà de la ciència

Josep Baselga, el tità de la lluita contra el càncer. El guerrer condemnat pel destí a lliurar la més important de les batalles sense cap arma a les mans. La batalla de la seva vida.

La notícia de la mort del Dr. Josep Baselga ens va sacsejar i sorprendre a tots diumenge passat. Immediatament es van succeir tota mena d’expressions d’afecte dirigides a la família i d’admiració i reconeixement envers una figura que, sens dubte, serà recordada com un dels principals científics del nostre país, amb un impacte internacional extraordinari.

Aquesta reacció d’afecte, d’una tremenda magnitud, ha estat unànime a la nostra societat i és per això que he volgut deixar passar uns dies per emfatitzar, si és possible, l’extraordinària tasca que Baselga va desenvolupar al capdavant de la Fundació Fero des del seu compromís amb la ciència i, per sobre de totes les coses, amb els seus pacients.

Perquè Baselga esdevé per credo i convicció l’arquetip del científic humanista que situa sempre el pacient en el nucli central dels seus esforços. Principi i final del seu treball. Dotat d’una gran intel·ligència i d’una agilitat mental molt notable, tenia una gran habilitat per fer tangibles les idees en el curt termini.

Gran impulsor de l’innovador concepte d’investigació oncològica translacional, va ser pioner en aplicar als pacients molt abans i de la millor manera possible els avenços que s’anaven produint al laboratori.

Voldria, com a presidenta de Fero, la fundació que ell va crear i impulsar, aprofitar aquestes línies per fer una reflexió sobre en Josep Baselga més enllà de les fites que va assolir com a investigador, àmpliament glosades pels seus col·legues aquests dies passats.

Per a mi, en Josep Baselga va ser un líder visionari, un lluitador amb un magnetisme fascinant. Tenia l’extraordinària capacitat de veure-hi més enllà dels límits que sovint ens autoimposem la gran majoria de l’espècie humana. Ho demostrava cada dia en la seva implacable croada contra el càncer. Ell sempre deia “El càncer el curarem”, tal qual, en primera persona del plural, perquè aconseguia fer-nos sentir a tots i cadascun de nosaltres, fos quina fos la nostra responsabilitat, part indispensable d’aquest gran repte.

Dijous passat, en el decurs del funeral en què familiars, col·legues i amics li vam dir l’últim adeu, la immensa tristor del moment es va tenyir d’optimisme i esperança quan es van sentir les paraules que li van dedicar els seus fills.

De sobte vaig entendre que en Josep Baselga, el lluitador, el líder, havia aconseguit també traslladar als seus fills l’ambició, la determinació i la voluntat de tenir un impacte positiu en la societat.

Nosaltres, el patronat i el petit gran equip de la Fundació Fero, ens sentim també hereus de l’esperit d’en Josep Baselga i afrontem amb renovades energies i entusiasme els objectius que un dia ja llunyà ens vam marcar amb ell.

Jo mateixa, avui més que mai, he d’agrair-li a en Josep la confiança que va dipositar en mi al cedir-me la presidència de la Fundació. Per a mi, no era una tasca fàcil. Va resultar tot un repte, amb el precedent del seu fort lideratge i la innata capacitat d’injectar energia, optimisme i orgull de pertinença a un projecte únic al servei de tota la societat.

Penso que una de les iniciatives que representen més bé l’esperit i el llegat del Dr. Baselga són les Beques Fero, que ell mateix va impulsar amb la idea de retenir i atraure talent jove que nodrís la investigació al nostre país a través dels seus centres d’excel·lència.

Gràcies a aquestes ajudes, més de trenta joves investigadors en els últims deu anys han aconseguit quedar-se o tornar a casa nostra per desenvolupar les seves carreres en l’àmbit de la investigació oncològica translacional de primer nivell.

Acabo amb unes paraules d’un dels beneficiaris de la Beca Fero: “Al costat del Dr. Baselga vaig aprendre a mirar el càncer sense resignació. No com una derrota sinó com un repte al qual hem de fer front i contra el qual hem de lluitar cada dia”.

I jo vull afegir: “Fins que ho aconseguim”.

Gràcies, Pepe.