Colau: alcaldessa metropolitana?

Ada Colau (en una conferència, 12-4-2016), Jordi Borja (El País,12-7-2016) i Oriol Nel·lo (ARA, 4-9-2016) han plantejat l’elecció directa d’un alcalde metropolità per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La proposta entronca amb antigues formulacions de Pasqual Maragall i recupera, en envellit, el debat de la relació entre la capital i el país. Aquesta seria la via ràpida per formar una capital de 3,2 milions d’habitants, aconseguida només amb l’elecció directa del que ara és indirecte a l’AMB. Seria una càrrec polític per als temes importants, i deixaria els aspectes menors als alcaldes de barri, que esdevindrien els de la perifèria barcelonina. I, tot plegat, en nom de més cohesió social, de la visió estratègica de ciutat capital, etc. Seria una ciutat de límits mai objectivats. Ara com ara arribaria fins a Barberà i Badia del Vallès, és a dir, fins a l’eix d’un carrer de Sabadell, però sense Rubí, que no es va incorporar a l’AMB en la darrera ampliació-seducció, el 2010.

Una ciutat metropolitana contínua és, tanmateix, possible en la façana marítima (de Montgat al Llobregat), com també és possible definir una regió: de Castelldefels a Mataró i de Martorell a Granollers, però esdevé un espai erroni i absurd si no és ni una cosa ni l’altra, si mor a la B-30 i en un carrer de Sabadell. ¿És factible un país amb una meitat de la població dins d’una institució política metropolitana i l’altra meitat en una resta “no metropolitana”: amb 8 vegueries o regions, una quarantena de comarques i fins a 800 municipis? La resposta és clarament no. Per això resulta inaudit que es pugui formular aquesta hipòtesi sense cap sorpresa i denúncia pública. Fins ara l’AMB ha estat una institució dual amb 18 municipis en el vessant de mar, dotats d’una intensa xarxa de transport públic (TMB), i 18 municipis amb una integració menor, particularment els del Vallès, que depenen encara en part del Consell Comarcal (en residus, per exemple).

Però aquesta situació està sotmesa a la pressió diària de cara a la seva unificació, amb la construcció d’uns lligams pagats pels recursos de l’AMB i l’Ajuntament de Barcelona. Estranya, a hores d’ara, que es revifi una bandera metropolitana de l’època olímpica i dels moments dels poderosos capitans del PSC, però trenta anys després! I estranya més encara el silenci de diferents estrats polítics: del Parlament de Catalunya i dels alcaldes de l’AMB i de fora. En un país que debat la independència sembla mentida que es giri massivament la vista davant un debat que és important i està pendent des de fa anys, això és: quina ha de ser l’òptima articulació entre capital i país. És hora de parlar clar.

Estem en contra de la manca de visió d’aquest metropolitanisme restret i antic. Si el discurs podia tenir sentit fins a la Barcelona 92, que integrava la perifèria urbana de la capital, ara és decadent perquè ignora la perifèria regional. Perquè només la incorporació de la perifèria pot sustentar un discurs solvent. Constatem la debilitat estructural d’una enorme perifèria de Barcelona, sempre ignorada, el Maresme, el Vallès, el Baix Llobregat, el Garraf. Els teòrics hi estan obligats i l’alcaldessa Colau, com a política, hauria de ser més subtil.

Ens manifestem contra un cosmopolitisme de Barcelona que s’ofega en debilitats estructurals, com són turisme banal i activitats de serveis de baix valor afegit. Contradiem una capital que ignora i expulsa la indústria i només es defensa en termes de serveis.

Neguem una lectura limitada de 3,2 milions d’habitants com a polaritat, tal com ho és Catalunya a escala europea amb els seus 7 milions. Estem en contra de la negació de les diferents escales i continuïtats que hi ha entre capital i país. Afirmem que la solució és d’escala catalana i que inclou Barcelona, però ja no és merament barcelonina. La solució és la versemblança i solidesa d’un projecte de presència al món a totes les escales: capital (1,6 milions), ciutat central (3 milions), regió (5 milions) i país (7 milions), i totes elles amb moltes articulacions intermèdies, com ara els districtes de Barcelona, l’espai del vuit ferroviari català, l’àmbit de Rodalies, el corredor mediterrani com a espai urbà, els entorns de les capitals provincials, etc.

És penós que l’afirmació de la capital, legítima, passi per la negació de la seva perifèria ignorant la importància del principal espai manufacturer del sud d’Europa. És molt dur haver d’acceptar la barroeria d’incloure municipis “metropolitans” sense una delimitació solvent, i que a la vegada es negui la necessitat de millorar una perifèria de més d’1,5 milions de ciutadans que, simplement, no tenen la sort de ser considerats “ciutat central”. I finalment, que es negui a aquest entorn el seu reforç institucional per superar la condició de perifèria.

Per a alguns barcelonins amb responsabilitat el país és encara la capital i unes extensions idealitzades a l’Empordà i la Cerdanya i, entremig, el no res. I potser tenen raó, considerant com estem de callats la resta.