José Martí Gómez, temps i llibertat

1. La pipa. Deia Martí Gómez en una entrevista que “segur que el periodisme d’avui és millor, però abans hi havia una mística, una visió romàntica que potser s’ha acabat, i sense romanticisme el periodisme no és res”. Crec que al que Martí es referia amb la paraula romanticisme era al temps i a la llibertat. Mastegar la informació tanta estona com faci falta, donar-hi les voltes que siguin necessàries, és clau per poder-la fer des de la llibertat, és a dir, sense trampa ni coacció. I és el que permet explicar el que has vist, no el que t’han ensenyat. Aquesta actitud (que és molt més que un mètode) era essencial en la seva concepció del periodisme. 

Ho sintetitzaré en un fet i una frase. El fet: no vaig veure mai Martí amb una taula fixa en una redacció. Venia, xerrava, portava l’article o el reportatge i se n’anava. El seu lloc era al carrer amb la gent, no al despatx. Com si sempre estigués de pas. Una manera de viure quotidianament la seva impagable independència.

La frase: l'hi vaig sentir a l’època d'El Correo –allà on ens vàrem conèixer i, el gener del 69, vàrem fer la primera entrevista junts, a Pere Portabella, per cert–. Allà Martí va començar les seves cròniques judicials que revolucionarien el gènere i serien un dels referents del periodisme del canvi. I un dia em va dir: “Tot crim és una tragèdia que destrossa la vida, la família, el món de la víctima, però també ensorra el botxí i el seu entorn”. No ho he oblidat mai. I és la millor síntesi de la idea del periodisme de Martí: no li interessava tant la notícia com les persones que la protagonitzaven. Tota activitat humana –també els crims– és entre persones que comparteixen la mateixa condició d’éssers humans. El periodisme com una via per acostar-se a la vida, un intent per entendre una espècie tan precària i pretensiosa a la vegada.

Però per poder treballar d’aquesta manera calia temps: parlar amb tots, l’entorn de la víctima, els botxins, els policies i els jutges. I tot des de l’escepticisme lúcid de qui sap que el happy end no existeix, que vivim sempre al llindar del precipici. I tanmateix –com ha recordat en un tuit la seva família– li agradava dir que, a pesar de tot, “la vida es bonita”. Per poder-la gaudir has de tenir de tot menys pressa: la vida, com les notícies, cal rosegar-la. I, als anys 70 i 80, ara està mal vist, el fum de la pipa era un acompanyant que marcava les pautes de la desacceleració del temps, de les converses que podien semblar inútils fins que apareixien les sorpreses.

2. Crònica i reportatge. Els gèneres periodístics són dos: la crònica i el reportatge. La resta són complements. I crec que aquesta idea que Martí va portar a la pràctica durant tota la seva carrera segueix sent perfectament vigent. És a través d’aquests dos gèneres que la complexitat dels humans arriba a l’espai mediàtic. I hauria de seguir-hi arribant si no volem que l’esperit se’ns encongeixi sota la pluja dels likes i l’esquifidesa dels tuits. Tot està inventat: explicar històries i conversar amb la gent. Que és el que feia Martí no només a la premsa escrita, sinó també a la ràdio –on els caps de setmana va inundar l’A vivir de la SER de conversadors, no forçosament mediàtics, que enraonaven llargament i obertament.

A finals de novembre em va fer arribar dos llibres que havia acabat aquests anys. “El càncer segueix aquí. Em distrec escrivint”, em deia. La curiositat, les persones i l’escriptura com a forma d’estar en el món d’un periodista que, a diferència del que passa sovint avui, sabia perfectament que el personatge no era ell, que la seva feina era fer parlar l’altre. I que la tasca lenta d’anar-se guanyant l’entrevistat fins que les defenses es relaxin és molt més eficaç que el cop efectista de la pregunta retòrica, tan habitual avui. Era el secret d’una mirada singular que li permetia arribar més enllà, més profund, que ningú.