José María Aznar ha perdut el bigoti
José María Aznar ha dit a la Cope que la negociació del PSOE amb l'independentisme és un "element destructiu del sistema constitucional" i ha advertit que la situació és de "risc existencial per a la continuïtat històrica d'Espanya". Al sentir-lo, de nou, amb aquell to, no he pogut evitar pensar que s’ha fet alguna cosa a la dentadura. Li va passar a una locutora d’abans, que es va “fer la boca”, no li van prendre bé les mides, i no se l’entenia quan parlava. A ell li ha canviat lleugerament la veu. Hi ha persones a les quals els canvia la veu quan canvien de llengua (no seria el cas del monolingüe irreversible Aznar) o quan parlen en lloc de cantar (com l’admirada Luz Casal) i hi ha persones a les quals els canvia la veu quan es treuen el bigoti.
En tot cas, la frase de José María Aznar fa aigües per tot arreu. Risc existencial. ¿Es refereix al risc d’existir o es refereix al risc de l’existencialisme? Totes dues coses són possibles. José María Aznar pot estar volent dir —tot i que no se’n surti— que hi ha risc d’inexistència d’Espanya o que hi ha risc existencialista d’Espanya. Com que l’existencialisme és la doctrina que funda el coneixement de la realitat en l’experiència immediata de l’existència pròpia, l’Aznar ens podria estar dient que el que ell està vivint és la realitat.
Però com que diu “risc existencial per a la continuïtat històrica d’Espanya” ens emboliquem encara més. Continuïtat històrica d’Espanya és un estrany sintagma. Podria dir “continuïtat d’Espanya”, però hi afegeix l’“històrica”. Això invalida la “continuïtat”, perquè una continuïtat, perquè tingui una mica de pedigrí ha d’haver durat en el temps. Hi pot haver continuïtat des d’ahir, esclar, però no queda gaire bé. Però per què diu “continuïtat” i no “unitat”? Dient “continuïtat” ens ve a dir que Espanya sempre ha sigut així, irreformable, fatxa, com a ell li agrada, i que ara, aquesta continuïtat podria tornar-se discontínua.
