Dos sistemes, un món
A mesura que s’aproxima el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín ha tornat al primer pla el tema de la llibertat a Moscou i Hong Kong, encara que en circumstàncies històriques i polítiques molt diferents. És un recordatori que l’època moderna es va construir sobre l’ideal de llibertat i el reconeixement que totes les persones neixen iguals. Quan es va assentar aquesta radical idea de la Il·lustració, va significar una ruptura amb tota la història anterior. Però els temps han canviat. Al segle XXI ens enfrontem a una qüestió fonamental: ¿una forma modernitzada d’autoritarisme podria representar una alternativa a la democràcia liberal i l’estat de dret?
El 1989, la resposta òbvia hauria estat que no, no només a Occident sinó a tot el món. Però des de llavors hem estat testimonis de la reaparició del nacionalisme a Europa, el fracàs de la Primavera Àrab, l’elecció de Donald Trump, la recaiguda de Rússia en el revengisme i el sorgiment d’una Xina global. Avui les apostes per la democràcia liberal semblen condemnades al fracàs.
El sorgiment de la Xina com una segona superpotència suggereix que avui hi ha un model de desenvolupament alternatiu. A la Xina actual, l’estat de dret i la democràcia es consideren una amenaça al règim unipartidista. Les protestes per la llibertat i la rendició de comptes democràtica a Hong Kong han posat al descobert una divisió no només entre dos marcs normatius, sinó entre dos sistemes de poder polític. Durant un temps va semblar que la Xina havia trobat una fórmula per pal·liar aquesta divisió. Se suposava que el principi d’“un país, dos sistemes” faria possible la reintegració pacífica i ordenada de Hong Kong. La fórmula ha funcionat fins ara. Hong Kong s’ha tornat extraordinàriament important per a l’economia xinesa, ja que proveeix accés als mercats de capital globals i serveix com a porta d’entrada a la inversió estrangera directa.
L’arranjament amb Hong Kong va funcionar perquè el govern de Pequín va mostrar gran consideració amb l’estatus semiautònom de la ciutat. Però a mesura que la Xina s’ha enfortit, la seva percepció de ser una nova superpotència global ha generat un canvi de conducta. Les autoritats xineses exerceixen cada vegada més influència sobre Hong Kong, fet que suggereix que volen avançar en direcció a “un país, un sistema”.
El projecte de llei (ara suspès) per permetre l’extradició de persones arrestades a Hong Kong a la Xina continental es va veure com una amenaça a la democràcia i l’estat de dret a l’excolònia britànica. Les autoritats de Pequín saben perfectament que aquest intent d’afeblir l’autonomia de Hong Kong és la raó que milions de persones s’hagin manifestat als carrers de la ciutat.
Considerant les actuals estructures de poder a la Xina, les protestes massives d’aquest estiu a Hong Kong són significatives perquè representen un contrapunt al debilitament de la fe en la democràcia que s’ha propagat per Occident. En termes més generals, la divisió del món en dos sistemes fa recordar immediatament la Guerra Freda. Però en aquell conflicte el tema principal era el poder militar. En relació als estàndards de vida, el bloc soviètic mai va poder competir amb Occident. Ara la competència amb la Xina girarà precisament al voltant de quin sistema ofereix més progrés tecnològic i material. L’ascens de la Xina, que ha passat de ser un país en desenvolupament assolat per la pobresa a una potència econòmica, és un dels grans èxits de l’era moderna. Milions d’habitants han sortit de la pobresa per passar a ser part d’una creixent classe mitjana orientada al consum.
Quan la Xina impulsa els seus interessos estratègics a l’Àfrica i Europa de l’Est, ho fa per mitjans econòmics i financers. Deu la seva creixent influència global no al seu exèrcit sinó a la seva economia i la seva creixent capacitat d’innovar ràpidament en l’àmbit tecnològic. En conseqüència, per a Occident el “desafiament xinès” és demostrar que per a la major part de la humanitat el seu model de democràcia segueix sent millor que l’autoritarisme d’estil oriental.
En aquesta competència Donald Trump és una espècie de cavall de Troia xinès. Encara que estigui lliurant una agressiva guerra comercial i tecnològica contra la Xina, també està fent tot el possible per soscavar la credibilitat del model occidental. Els seus atacs a la democràcia tindran més conseqüències que la seva guerra d’aranzels. Per empitjorar les coses, Europa, amb la seva òbvia debilitat econòmica i la seva ingenuïtat geopolítica, tampoc està articulant una defensa del model occidental.
No es pot evitar l’ascens de la Xina. El país és simplement massa gran i potent per boicotejar-lo i, en tot cas, el desig del poble xinès de participar de la prosperitat global és completament legítim. Occident no té gaires més opcions que mantenir bones relacions amb la nova superpotència, alhora que defensa els seus propis valors. L’ascens de la Xina, i el del sistema xinès, inevitablement generarà més competència i aquestes noves rivalitats s’han de manejar pacíficament, al cost que sigui. Un planeta amb vuit mil milions de persones no es pot permetre un conflicte global.
Que el model xinès de modernització autoritària tingui èxit a llarg termini ho han de decidir les futures generacions de xinesos. Potser els que no tinguin records dels horrors del passat, com els de la Revolució Cultural, simplement vegin el model xinès com una cosa natural. Però l’Edat Moderna es va construir sobre la llibertat. I com hem vist aquest estiu a Hong Kong, és una lliçó que no s’oblida fàcilment.
Copyright Project Syndicate