Recuperem l'esperit de 1945
La pandèmia de covid-19 ha exposat sense pietat les debilitats de les institucions de les quals depèn la immensa majoria de la població del món. Això inclou els governs nacionals i l'ordre internacional. Cap de les dues coses té grans oportunitats de sobreviure en la seva forma actual, ni ho haurien de fer.
Des de molt abans que analistes entesos anunciessin l'arribada de l'antropocè (una època geològica definida pel domini humà de la natura), en les economies industrialitzades avançades es donava per fet que el món estava bàsicament sota el nostre control. Però llavors ha arribat un organisme microscòpic i ha provocat un xoc global. I malgrat tot el coneixement científic i les capacitats tecnològiques de la humanitat, el covid-19 està guanyant la partida, almenys per ara.
La gran ironia és que els països més avançats i poderosos del món han resultat ser els que estaven menys preparats per a la pandèmia. Han gastat milionades en investigació i desenvolupament, i tenen les tecnologies més poderoses del món i els exèrcits més forts, però no van prendre's seriosament el risc que la següent gran amenaça pogués procedir de la natura. Ara sabem que va ser un error de proporcions històriques. El que semblava inversemblant ha acabat passant.
A primer cop d'ull, la crisi del covid-19 sembla que hagi d'enfortir les institucions establertes. L'estat nació tradicional ha assumit la tasca immediata de contenir el virus i les seves repercussions econòmiques, i les institucions multilaterals de la postguerra només hi han tingut un paper auxiliar. Fins i tot a Europa, són els estats nacionals i no la Unió Europea els que lideren la lluita contra la pandèmia. Tot plegat és senyal d'un enorme malentès. El sistema internacional comprèn estats de mides molt diferents, amb diferents nivells de poder, però tots ells fidels al vell mite de la sobirania nacional. Aquest sistema, en la seva forma actual, va sorgir de les cendres de les guerres religioses del segle XVII a Europa, i es va consolidar primer a través del colonialisme i després a través de la descolonització (una reacció nascuda de nous estats nació).
A la primera meitat de segle XX, el trauma de dues guerres mundials i l'arribada de l'era nuclear van demostrar la necessitat d'una reforma radical del sistema internacional. La innovació principal va ser la creació de les Nacions Unides com a contrapès a les pretensions dels estats nacionals. El transnacionalisme es va convertir en el nou ethos: els estats nacionals havien de posar límits al seu egoisme i mantenir la pau i la cooperació dins d'un marc d'institucions globals.
Però en realitat el poder mai es va lliurar a l'ONU, sinó que va seguir en mans de les superpotències mundials, és a dir (a grans trets), els membres permanents del Consell de Seguretat. De manera que, durant diverses dècades, el sistema internacional es va basar en un equilibri implícit entre el nacionalisme i el transnacionalisme, en què els Estats Units eren alhora garants del marc multilateral i un dels seus participants. Però des de l'assumpció al càrrec de president de Donald Trump, els Estats Units ja no es consideren lligats a cap deure.
La veritat és que el període posterior a la Segona Guerra Mundial va ser també el moment en què el món va entrar realment a l'antropocè, amb l'adopció plena de la idea d'un progrés material dirigit per la humanitat a nivell global. En les dècades que van seguir hi va haver un enorme augment de la població mundial, des d'uns 2.500 milions de persones fins als gairebé 8.000 milions actuals.
Però l'antropocè també ha estat un període d'extinció en massa: quan es va estendre la industrialització a altres regions del món, el consum de recursos naturals es va disparar. Un dels resultats és que l'escalfament global antropogènic va arribar a un nivell perillós abans que comencéssim si més no a organitzar una resposta adequada. Al mateix temps, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, canvis en la distribució de la mà d'obra i el sorgiment de les cadenes de valor globals van portar a un augment de la interdependència. Però ara que un virus ha aturat el món sencer, estem aprenent que una economia globalitzada s'assembla a un Fórmula 1: és una màquina molt eficient i alhora molt fràgil.
De cara al futur, l'estat nació tradicional (fins i tot un de tan poderós com els Estats Units o com la Xina) serà incapaç de gestionar un món interconnectat amb més de vuit mil milions de persones. Senzillament, l'horitzó d'interessos de l'estat nació és massa estret. L'antropocè no pot sinó accentuar la importància dels interessos compartits de la humanitat, i sobretot la qüestió de la seva supervivència. La pandèmia del covid-19, que en última instància demana coordinació internacional, ens està mostrant que en algun moment els interessos nacionals hauran de passar a segon pla. Les pròximes crisi que crearà el canvi climàtic seran molt grans, i les seves conseqüències irreversibles.
Si bé l'estat nació seguirà tenint un paper indispensable pel que fa a proveir bona governança i contribuir a les iniciatives globals, el principi de nacionalisme només agreujarà les futures crisis sistèmiques. Després de la pandèmia ha de començar una nova era de cooperació internacional i enfortiment de les institucions multilaterals. I això s'aplica en particular a Europa.
Avui, més que mai, hem de recuperar l'esperit de 1945. Les dues superpotències del segle XXI (els Estats Units i la Xina) han de donar l'exemple, enterrar la seva rivalitat i unir la humanitat al voltant d'una resposta col·lectiva a la crisi actual i a les que ens esperen. Com el covid-19 ens ha ensenyat, el vell sistema internacional ja no és garantia de protecció de la humanitat contra amenaces naturals o de seguretat. No podem permetre'ns el luxe d'haver d'aprendre aquesta lliçó dues vegades.
Copyright Project Syndicate