Més enllà de les peripècies polítiques, crec que estem vivint uns moments en què veiem arbres i més arbres i no ens adonem del bosc espès que tenim al davant. Eric Hobsbawm va escriure en el prefaci del seu llibre pòstum: “Estem en una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud de la que jo recordi en la meva llarga vida”. Si hi afegim les dificultats de desenvolupament nacional ens adonarem que efectivament estem en una cruïlla de la història. No sabem si el curs dels esdeveniments ens portarà cap a un atzucac o aporia, o bé cap a un ple desenvolupament nacional i de la justícia social.
Les esquerres, totes les esquerres, no han reflexionat prou sobre un fet important. Com diu el mestre Josep Fontana, s’han implementat “ineficaces fórmules de reforma que en el passat havien generat resultats esplèndids”. A més, estem vivint el “fracàs del socialisme en les seves dues grans versions, revolucionària i reformista”.
¿Voleu dir que en traiem totes les conclusions necessàries, d’aquestes afirmacions?
Eric Hobsbawm escriu: “Els socialistes, marxistes o d’una altra índole, s’han quedat sense la seva tradicional alternativa al capitalisme, a menys que -o fins que- reflexionin sobre el que es volia dir amb el terme socialisme i abandonin la presumpció que la classe obrera ha de ser necessàriament el principal agent de la transformació social”. Ostres! ¿Si la classe obrera no és el principal agent de la transformació, què o qui ho pot ser? Convé pensar-hi. Crec, però, que caldrà tenir present una idea: si en el projecte no hi ha les classes populars, no pot ser un projecte de societat èticament sensat. Com explicava George Orwell, d’aquí prové la decència moral i, en aquests moments, el plantejament ètic hauria de ser central.
Per tant, i com ens assenyalen aquests autors, una part de la gran crisi de la socialdemocràcia a Europa i de la manca de capacitat de relleu de les forces que hi ha a la seva esquerra no prové tant d’afers conjunturals com de causes que tenen a veure amb problemes derivats de plantejaments estructurals. I pensar que aquest gran debat europeu no ens afecta, als catalans, és no voler aixecar la mirada més enllà de l’horitzó immediat. Com haurà de ser l’esquerra del futur? Una idea per al debat seria que potser cal tornar a analitzar com era l’esquerra abans del 1917, quins instruments tenia, quines estratègies, quins mètodes i quins lideratges.
Hobsbawm, però, va dibuixar algunes pinzellades sobre qui ens pot ajudar a sortir de la situació actual: “En l’actualitat, el lloc propi de les forces de crítica social sistemàtica està en els nous estrats dels llicenciats universitaris”. A més, ens advertia que es necessita “un front unitari constituït igual per intel·lectuals i gent corrent”. Potser es tracta de posar al dia propostes com aquella gran “aliança de les forces del treball i la cultura” de finals dels seixanta i els setanta. A força de buscar titulars enginyosos i d’analitzar la conjuntura, s’ha deixat d’analitzar la societat i de plantejar alternatives a un estat de coses que provoca un nivell de patiment que crèiem eradicat a casa nostra. Malnutrició infantil, pobresa creixent i insuficiència dels serveis públics contrasten amb les colossals fortunes d’uns quants, aconseguides, la majoria de les vegades, a partir de diners públics, com hem vist últimament. Som en un escenari nou, però és un escenari que s’ha anat cuinant no els últims mesos sinó els últims quaranta anys. Les elits ja no tenen por, i potser és el moment de demostrar que nosaltres tampoc les temem.
Més enllà del debat sobre l’articulació de les esquerres catalanes, que genera titulars constants als mitjans de comunicació, queda pendent un debat sobre el seu fonament. I crec sincerament que a aquesta qüestió fonamental s’hi ha dedicat molt poca atenció.
Així doncs, les X Jornades de la UPEC -que tenen lloc avui, demà i demà passat a la sala de les Brigades Internacionals de la UGT de Catalunya a la Rambla de Santa Mònica- se celebren en uns moments apassionants. Sabem que estem escrivint la història sobre un paper en blanc, sense esquemes, ni plantilles, ni programes preestablerts, ni fulls de ruta. De fet, així s’escriu sempre la història. Les veus que reclamen fulls de ruta per a tot desconeixen el que ens deia Walter Benjamin: “Mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”.