Reflexionar és el verb del moment. Sánchez va reflexionar durant cinc dies si havia de dimitir, reflexionarà Junqueras després de les europees, han reflexionat el president Aragonès i la secretària general Rovira i han plegat, mentre s’enfronten a la delicadíssima reflexió sobre què ha de fer Esquerra quan arribi la investidura del nou president de la Generalitat. I al moment en què escric aquest article, Joan Laporta està reflexionant sobre si Xavi Hernández ha de continuar entrenant el Barça, després que l’entrenador convidés el barcelonisme a reflexionar sobre les limitacions que tindrà l’equip per competir la temporada que ve, donada la precària situació econòmica del club.
Reflexionar no és fàcil, sobretot quan no se’n té l’hàbit. És un exercici que demana escoltar, primer a un mateix sense fer-se trampes i després a aquelles persones que et diuen la veritat i no el que vols sentir. Sovint, quan es manté una línia coherent de comportament, no cal reflexionar gaire perquè la decisió que cal prendre gairebé surt sola, d’acord amb aquella frase del gran Johan Cruyff: “En la mateixa pregunta tens la resposta”.
La reflexió és una activitat del cap amb la seva llista de pros i contres, però també del cor, amb espai per a la intuïció i l’experiència, però estant oberts a entendre que els temps canvien ràpidament, que el nostre moment pot haver passat i que l’experiència pot no servir de gaire. Cal tenir el cap clar per no confondre il·lusió amb tossuderia. Davant del dubte, una bona decisió pot ser la que faci menys mal i la que no es quedi com un pes mort en la consciència en el futur. I sovint, al cap d’un moment d’haver pres la decisió, de seguida se sap si ha estat un encert o un error.
