Trump és el mur

Donald Trump vol més que un mur. El president nord-americà, un cop més, ha creat la seva pròpia realitat, ha fabricat una crisi, s’ha inventat una invasió, ha criminalitzat els immigrants, s’ha tret de la màniga fets falsos i, en un discurs televisat a escala nacional el 8 de gener, va defensar la construcció d’un nou mur a la frontera entre els Estats Units i Mèxic: “Quanta sang nord-americana més hem de vessar perquè el Congrés faci la seva feina?”, es va preguntar des de la Casa Blanca.

Trump no és el primer president que demana fons per construir un mur. George Bush pare, Bill Clinton i George Bush fill van alçar tanques i murs al llarg de la frontera meridional dels Estats Units. Barack Obama va mantenir aquest sistema, que constava d’uns 1.100 km de barreres físiques. Per què no volem que Trump construeixi el seu mur, doncs? Què té de diferent?

La diferència rau en el fet que el mur de Trump és un símbol d’odi i racisme, seria del tot inútil i no respon a cap emergència nacional.

Si el govern de Trump obtingués els 5.700 milions de dòlars que sol·licita per construir 375 km addicionals de murs i tanques, es malbarataria una quantitat ingent de temps i diners. Des de la construcció del primer tram de tanques, d’uns 22 km, erigit entre San Diego i Tijuana a principis dels 90, els immigrants indocumentats han demostrat que són capaços d’adaptar-se ràpidament i desplaçar-se a zones sense barreres frontereres. Actualment, alguns dels seus punts d’entrada preferits són el desert d’Arizona i altres zones obertes situades al llarg del Río Grande, a Texas. Doncs bé, el mateix passaria amb el nou mur de Trump.

També se sap que gairebé la meitat de tots els immigrants indocumentats arriben en avió o amb un visat. Entren legalment com a turistes o visitants i senzillament es queden un cop venç el visat. Això no ho pot impedir cap tanca, per alta que sigui.

Així mateix, un nou mur tampoc no evitaria el flux de drogues que entren al país, al contrari del que va assegurar Trump en la seva al·locució. La majoria de decomisos d’estupefaents tenen lloc en els punts d’entrada. A més, mentre hi hagi més de 28 milions de nord-americans que consumeixen drogues regularment, hi haurà traficants a Mèxic i la resta de l’Amèrica Llatina que portin el seu gènere al mercat més lucratiu del món.

La Casa Blanca assegura que l’any passat es van detenir 4.000 sospitosos de terrorisme al llarg de la frontera sud dels Estats Units. Aquesta afirmació és senzillament incorrecta: la gran majoria van ser detinguts en aeroports. De fet, només se’n van arrestar sis mentre creuaven il·legalment la frontera a peu.

Recentment he viatjat a la zona fronterera de Califòrnia i Texas i puc afirmar que, al contrari del que va declarar el president en el seu discurs, no s’està produint cap invasió. La població indocumentada no ha augmentat des de fa una dècada –de fet, ha davallat fins als 10,7 milions de persones– i, malgrat la presència de càrtels violents de la droga al costat mexicà, les poblacions frontereres nord-americanes són de les més segures del país.

El que és innegable és la crisi humanitària que s’està vivint a Tijuana. Aquesta crisi, però, en part ha estat creada per Trump. A la nostra frontera sud hi han arribat en caravanes un nombre sense precedents de famílies desesperades que fugen de la violència, la corrupció i la pobresa extrema, i en lloc de tramitar-ne amb celeritat les sol·licituds d’asil com estipulen el dret internacional i la legislació nord-americana, només se’n deixa entrar unes quantes al dia. Aquesta política de crueltat per disseny ha afectat de manera injusta els infants i els més vulnerables del nostre hemisferi. No hi ha dubte que aquests refugiats no representen cap amenaça per a la nostra seguretat nacional.

No hi ha cap necessitat d’erigir un nou mur, excepte, esclar, en el cap de Trump. El mur s’ha convertit en una metàfora per a Trump i els seus milions de partidaris. Representa la fractura entre el “nosaltres” i l’“ells”, una línia divisòria física per als que es neguen a acceptar que en qüestió d’unes quantes dècades la majoria de nord-americans ja no seran blancs.

Això va més enllà d’un simple mur. Trump el va prometre el 2015, justament en el discurs amb què va anunciar la seva candidatura, justament en l’al·locució en què va qualificar els immigrants mexicans de violadors, delinqüents i narcotraficants. El seu objectiu era treure rèdit de l’ansietat i el ressentiment dels votants d’una societat cada cop més multicultural i multiètnica. El mur de Trump és, doncs, un símbol per als que volen que Amèrica torni a ser blanca.

El càntic “Construeix el mur!” s’ha convertit en el seu himne i en un insult no tan sols contra els llatinoamericans, sinó també contra tots els que no comparteixen els seus ideals xenòfobs. El mur ha passat de ser una promesa de campanya a un monument erigit sobre idees intolerants. És per això que la majoria de nord-americans no poden donar-hi la seva aprovació. Tots els països tenen el dret de protegir les seves fronteres, però no de construir un mur que representa l’odi, la discriminació i la por.

No, Mèxic no pagarà el mur. I, segons sembla, tampoc no ho farà el Congrés. Això no obstant, la idea dels Estats Units com a país hostil amb la immigració i incòmode per a les minories ja s’ha instal·lat.

En certa manera, Trump ja té el que volia. Ell és el mur.