Jorge Fernández Díaz: Solvència desenganyada

Ha sigut tan baquetejat per la política que si la campanya fos un combat de boxa, seria el púgil que, esgotat i tenint coll avall la victòria per punts, no para d'abraçar-se al contrincant.

Quan parla parpelleja, encreua els dits i diu amic al rival dialèctic. Defensa amb tanta moderació uns arguments saturats d'ideologia que al final t'acabes preguntant si no ets tu l'extremista.

Les seves bèsties negres han sigut perifèrics que, havent d'exhibir el seu espanyolisme, l'han fet passar per tou. Amb el temps ha comprès que ell és un figurant de la política que ha de fer mutis quan arriba la vedet.

Més eloqüent i astut que el seu germà petit, torna de Madrid amb menys reflexos i un precari catanyol.

Les pitjors punyalades les ha rebut al PP, però l'ombra vampiresca de Vidal-Quadras -que ahir semblava que l'hagués posseït- fa que ressalti,per contrast, la seva bonhomiosa silueta de pare de la família Ulisses.

Va dir que havia fumat porros amb un sí tan impassible que crec que els confonia amb els de menjar. Més que caragolant cigarrets el veig resant en una asèptica capella.

Ara és més madur i savi que fa 15 anys, quan feia de tertulià amb el Bassas i tothom li deia Jordi, però també més apàtic i desenganyat. Sense l'enèrgica Alícia fent d'àngel de la guarda, al final d'un dels seus mítings algú es podria confondre i donar-li el condol.