Les mentides sobre el retorn del president Tarradellas
En el 40è aniversari del retorn de Josep Tarradellas, estic preocupat pel relat que s’ha acabat instal·lant a casa nostra, que podríem resumir amb el nom d’Operación Retorno. Segons aquesta delirant interpretació, resulta que Adolfo Suárez i els serveis d’intel·ligència espanyols, amb Andrés Cassinello al capdavant, van ordir una trama per portar a Catalunya Josep Tarradellas per aturar el perill que suposava un govern d’esquerres a Catalunya amb el PSC i el PSUC. Hi van col·laborar presumptament persones com Manuel Ortínez, un franquista que entre el 1965 i el 1971 havia estat director general de l’Instituto Español de Moneda Extranjera i que a la Transició era el representant a Espanya de la Unió de Bancs Suïssos. I resulta que, tot i que en el relat s’explica, per boca de Cassinello, que Tarradellas vivia al límit de la pobresa, es diu que Domingo Valls Taberner, un altre franquista, l’havia finançat.
A veure com explico la sensació d’amargor que tinc. Vaig ser amic de Romà Planas i membre del Club d’Opinió Emprius. Planas era un dels homes de més confiança de Tarradellas a l’exili. Era un dels nens que van desfilar pels camins de l’exili agafats de la mà dels seus pares l’any 1939, i anys més tard dels nois joves que es van fer càrrec del Centre Català de París i van organitzar els famosos recitals a l’Olympia. Aquesta gent organitzava, a partir del 1977 a Barcelona, els homenatges a Companys el 15 d’octubre de cada any. Només hi anaven ells, grups de vells republicans i ERC. Companys feia por, molta por. Fins a l’any 2001 no es va posar el seu nom a l’Estadi Olímpic! Romà Planas va ser diputat al Parlament de Catalunya i en va plegar perquè deia que era de fireta i que s’hi avorria. Un defecte que quedarà arreglat en poques setmanes. Havia estat militant comunista de jove i era un republicà socialista de pedra picada.
¿D’on surt aquesta ximpleria de l’Operación Retorno? Crec que no és altra cosa que la mala consciència de la dreta catalana per “la falsa ruta”. L’important no és la història sinó qui va pagar un avió. Increïble! La dreta sempre havia vist Tarradellas com un dels pitjors i més perillosos republicans; no el volien, li tenien odi. No en va era l’home del decret de col·lectivitzacions (24 d’octubre del 1936). El pitjor malson de la burgesia catalana.
El 29 de setembre del 1977, molt abans que s’aprovés la Constitució Espanyola, Adolfo Suárez deroga la llei franquista del 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional: “Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho”. És l’acte rupturista més important. Aquesta és la demostració que la Brigada Aranzadi quan no té més remei fa el que cal, fins i tot l’impossible. Tarradellas era efectivament poc favorable als comunistes, però el seu home de més confiança i secretari personal havia estat un comunista i el president volia una entesa amb el PSUC. L’únic amb qui es tutejava era amb Gregorio López Raimundo. Li tenia un respecte reverencial. A més, quan l’ambaixador americà a Espanya es reuneix amb ell i li prohibeix posar comunistes al govern, li diu que farà el que vulgui. Efectivament, el 5 de desembre del 1977 forma govern i nomena consellers Ramon Espasa i Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC. Un acte molt agosarat en l’Europa d’aquells dies.
O sigui que la ruptura democràtica, la reivindicació de la Segona República com a font de legitimitat i que hi hagués comunistes en un govern, els elements més clars de l’èxit de l’antifranquisme, es converteixen en els èxits de personatges que mai van obrir la boca per enfrontar-se a la dictadura, ni quan hi havia execucions. Això si no les aplaudien. Pensar que es facilita el retorn a Catalunya de Josep Tarradellas per frenar l’esquerra és totalment absurd però fa furor entre aquells que, en els moments més delicats del país, van optar per la butxaca.
Qui porta a Catalunya Josep Tarradellas i amb ell la legitimitat republicana i les nostres institucions, Govern i Parlament, és ni més ni menys que la voluntat del poble català, expressada als carrers i les places i després des dels palaus. Ni més ni menys.
