Carme Forcadell i Lluís Companys
Aquests dies, llegint el llibre Les hores decisives. Abril-juliol 1932 d’Armand Obiols (Fundació La Mirada), he quedat astorat, perplex, davant de l’enorme semblança que les reflexions d’aquells anys tenen amb les d’avui: “Catalunya només ha estat universal quan ha estat catalana”. Una part de polítics espanyols es miren Catalunya “com si el problema català fos un problema inesperat sorgit per miracle del no-res davant llurs mirades astorades” i pensaven “que una mera inhibició era prou per fer-los desaparèixer”. Encara hi ha qui diu que el catalanisme és un “moviment artificial”, remata l’any 1932 Armand Obiols. En general soc dels que creuen que anem endavant i que quasi mai temps antics van ser millors, però llegint aquest llibre necessàriament t’assalten els dubtes. Avancem?
Revisem els paral·lelismes que em venen al cap. Lluís Companys fou considerat el president i fundador de la Unió de Rabassaires, el gran sindicat pagès català, potser el moviment social més important aleshores. Forcadell va ser la presidenta de l’ANC, l’entitat amb més capacitat mobilitzadora des de la Transició.
Companys va ser escollit pel Congrés de Diputats de Madrid per la circumscripció de Sabadell l’any 1920, en substitució de Francesc Layret, assassinat pels pistolers de la patronal. Carme Forcadell viu a Sabadell.
Lluís Companys el 20 de novembre de 1932 és escollit diputat al Parlament de Catalunya, del qual serà nomenat president. Carme Forcadell és escollida diputada pel Parlament de Catalunya el 27 de setembre del 2015 -ara no hi ha circumscripcions uninominals- i és escollida, també, presidenta.
La Llei de Contractes de Conreu, l’intent més important de fer una reforma agrària a Catalunya, va ser aprovada pel Parlament de Catalunya i tombada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. L’Estatut de Catalunya del 2006 fou tombat pel Tribunal Constitucional l’any 2010.
En la història d’un país el pas entre el desencert i l’heroïcitat és indeleble. És el que començarà a passar d’un moment a l’altre. Posem un exemple del nostre passat. El 6 d’octubre de 1934 Companys proclama l’estat català. El Govern és detingut i a Companys l’empresonen al vaixell Uruguay. El jutja el Tribunal de Garanties Constitucionals i és condemnat a 30 anys de presó. El traslladen al penal del Puerto de Santa María, a Cadis. Passa per ser una decisió equivocada (per cert, ¿qui serà el Josep Dencàs i en el moment decisiu s’amagarà i fugirà?). El poble català, però, no ho va veure com una mala decisió. El 16 de febrer de 1936 es produeix la victòria del Front Popular i l’1 de març Companys torna amb un cotxe americà descapotat directament a la presidència al Palau de la Generalitat aclamat pel poble català, en una de les imatges més èpiques de la història de Catalunya. Aquest fet és una cosa que no poden entendre els que cauen en el mateix error que Amadeu Hurtado: els problemes no són jurídics sinó polítics i es necessiten, si es volen resoldre, polítics i no catedràtics de dret constitucional, abans i ara.
Fa unes setmanes i per iniciativa del Tribunal Constitucional es realitza una acció penal per desobediència contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i s’atia la fiscalia perquè actuï. Se l’acusa de “prevaricació i desobediència”. Va anar a declarar al TSJC i no sabem encara com acabarà. ¿L’enviaran també al penal del Puerto de Santa María?
Sembla que aquí encara no ens hem adonat que Espanya no és la Gran Bretanya i Catalunya no és Escòcia. La Gran Bretanya és un país civilitzat que quan té un problema el debat i estableix cordialment les regles de joc per dirimir-lo tot escoltant la voluntat popular. Aquí la qüestió central és que no som països civilitzats. Som bàrbars. Aquí no es poden fer referèndums. Els fulls de ruta que s’han fet parteixen d’aquest error i per aquesta raó no se’n compleix cap i es van canviant cada dos per tres. Aquí les polítiques es decideixen pel que fan els polítics des dels balcons i pel que fa el poble des de les places.
Armand Obiols creia viure l’any 1932 una “esplèndida primavera nacional de Catalunya. [...] El catalanisme [...] ha iniciat, així, la revolució més autèntica de totes les que són possibles a la Península”, realment com ara mateix. Esperem, però, que els paral·lelismes no siguin absoluts. Llarga vida a Carme Forcadell.