Plantats, pacífics, a cara descoberta i amb les mans enlaire
Expresident de l'ANC i president del grup parlamentari de JxCatEl camí dels aldarulls que una minoria celebra ens porta en direcció contrària d’on hem d’anar. No hi ha cap excusa per endolcir actes –per minoritaris que siguin– que trenquen l’actitud cívica i no-violenta que tant ha caracteritzat les grans mobilitzacions a favor de la independència des del 2010. Debades es buscaran motius per justificar el que aquests darrers dies hem vist, sobretot dilluns a la nit. Des de la presó de Lledoners no hi trobo justificació. Res justifica la violència ni els aldarulls. No només per una qüestió de convenciment, de principis i valors irrenunciables, sinó també per una qüestió d’oportunitat.
La no-violència no pot ser una mera estratègia que s’activa o es desactiva a criteri del consumidor. Si ens mantenim aferrats als principis de la no-violència i preservem les actituds pacífiques, estarem en condicions de seguir guanyant terreny cap a la República i reforçant una societat cohesionada en els principis i valors essencials de la pluralitat i les llibertats i drets democràtics. Si fem concessions a la violència, malbaratarem una bona part del que hem aconseguit fins avui, començant per la gran capacitat de mobilització, un els grans actius que tenim.
L’Estat ens ha construït un relat fals sobre la violència. Ho ha fet perquè sap que només ens pot debilitar així. La violència –real o inventada– juga a favor de l’Estat. Ho farà sempre. Per això també és inoportú, al marge d’immoral, abandonar des de les nostres files la no-violència i abraçar, encara que sigui momentàniament, la idea dels aldarulls.
Segur que hi ha molts motius per estar emprenyats i que el bloqueig de la situació política n’és un. Des de Lledoners en tenim uns quants, de motius, i gosem pensar que no són menys que els que puguin tenir aquelles persones que des de fora es mostren més emprenyades. De fet, si una nit a la presó és un motiu, tenim d’entrada més de 350 motius per estar emprenyats. Suportem en primera persona la injustícia d’un Estat que, nedant en la brutícia de les seves pròpies clavegueres, construeix les acusacions penals contra nosaltres i la resta d’encausats.
Però cap d’aquests motius justifica ni un bri de violència com a resposta, com tampoc la va justificar l’actuació policial viscuda en el referèndum de l’1 d’Octubre: més de 900 ferits, homes i dones de totes les edats i condicions, favorables al 'sí' i favorables al 'no'. Molt de dolor i ràbia continguda. Però cap aldarull, gens de violència. Per això, senzillament per això, l’Estat va ser àmpliament derrotat l’1 d’Octubre per la societat catalana.
Fem una crida a desterrar sense embuts les temptacions d’aldarulls i violències dels nostres carrers. Venen dies de gran intensitat. El dia 16 farà un any del nostre empresonament, el dia 27 d’octubre reviurem l’aniversari de la declaració d’independència i poc després l’empresonament i exili del nostre govern legítim. Ben aviat també coneixerem la formulació de les peticions de condemna que la fiscalia demana per a l’inici de la vista oral de la nostra causa.
Hem de sortir al carrer com més gent millor, per seguir denunciant les violacions de drets i llibertats que l’estat espanyol practica. Però ho hem de seguir fent com fins ara, lliures i sense por a trobar-nos embolicats en aldarulls i violències. Res les justifica i en res ens beneficien. I, evidentment, exigim que s’investiguin les càrregues policials d’aquests dies i, si escau, que s'expedienti o es porti davant dels tribunals aquells agents que hagin fet un ús excessiu i desproporcionat de la força. Tolerància zero amb la violència, vingui d’on vingui.
La nostra imatge, la que ens fa forts, és la dels milers d’homes i dones plantats, pacífics, a cara descoberta i amb les mans enlaire, davant la Guàrdia Civil resistint la seva violència, avergonyint-los davant el món. Les cares que s’amaguen darrere un mocador no representen la convicció, dignitat i fortalesa del poble que va fer possible l’1 O. Nosaltres no tenim res a amagar, no temem res. La desobediència civil també és això: assumir sense por els propis actes i resistir amb dignitat les mentides i vexacions de l’Estat.
Poso, modestament, la presó com a testimoni. Tot el que vam fer ho podem explicar sense abaixar la cara, ho reivindiquem amb orgull. I des d’aquest orgull denunciem aquest Estat i la repressió que ens imposa, destapem les seves mentides i exigim una rectificació a favor de les llibertats i la democràcia. I amb aquesta denúncia ens disposem a acusar l'Estat, i per això ja l’anem guanyant.