Magistrat Marchena

President del grup parlamentari de JxCatA Espanya no només no s’és curós amb la separació de poders sinó que a més no s’intenta dissimular que no se n’és. El pacte polític entre els principals partits polítics per a la renovació de la presidència de l’òrgan de govern del poder judicial (CGPJ) és una evidència del que dic. Encara que aquest pacte a hores d’ara s’ha trencat, no hauríem de portar-nos a engany. El mal existeix i la perversió continua.

Marchena no renuncia per defensar la seva independència. El PP no trenca el pacte perquè consideri que el poder judicial podia veure’s afectat. I el govern del PSOE no lamenta el mal que la interferència política estava fent a la credibilitat judicial.

Marchena renuncia perquè ha quedat amb el cul a l’aire. El PP trenca el pacte per fer veure que és víctima d’un engany de la ministra de Justícia i no un dels botxins de la separació de poders. I Pedro Sánchez, davant la situació dantesca de les darreres hores, fa una apel·lació –totalment prescindible per tòpica– a la responsabilitat dels partits amb visió d’estat i voluntat de govern.

Cal parlar clar; si el senyor Cosidó no hagués enviat el 'whatsapp' i aquest missatge no s’hagués filtrat a l’opinió pública, Marchena no hauria renunciat a presidir el CGPJ. La renúncia de Marchena no l’eximeix de res ni li restitueix l’honor ni el dret a ser percebut com a jutge independent. Ell és també responsable directe de tota aquesta farsa política per dissenyar el control polític de l’òrgan de govern dels jutges i amb ell dels dos grans tribunals que operen a Espanya, el Suprem i l’Audiència.

La cadena de decisions que pengen d’aquest òrgan és immensa i ens porten fàcilment fins a les sentències dels magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional. Del CGPJ en depenen directament els nomenaments dels magistrats d’aquest dos tribunals, la composició del govern de les diverses sales del Suprem i l’Audiència Nacional, la resolució d’incidències i qualsevol altra decisió que permeti alterar la seva dinàmica si així es considera. I la presidència del CGPJ és determinant. De fet, és una presidència totpoderosa, com s’ha vist en el cas de les sentències sobre les hipoteques. És l’autèntic poder. Un poder que empara tot allò que li interessa i modifica tot allò que li molesta. És l’expressió d’una realitat emergent: la 'togacràcia', que posa contra les cordes el principi de la democràcia, i que es retroalimenta amb la partitocràcia existent i ja coneguda des de 1978. Dues realitats, el poder de l’elit judicial i el dels partits, que disposen d’un poder immens i sovint al marge del mínim control democràtic.

Les decisions del Consell General del Poder Judicial estan més que mai sota sospita de partidisme. Potser, si es dibuixa un mecanisme diferent per a l'elecció dels membres de CGPJ, en el futur no ho estarà. És indiscutible que les institucions poden recuperar l’honorabilitat si les persones que les han danyat canvien i els mecanismes de selecció dels seus governants es modifiquen i es garanteix la meritocràcia en un procés públic i transparent d’avaluació de candidats. No passa el mateix amb les persones que han protagonitzat els escàndols, que difícilment poden esperar comprensió.

El jutge Marchena va perdre l’oportunitat de ser considerat honorable el dia que va sortir a la llum el seu nom com a resultant del pacte entre el PSOE i el PP. De fet, ell era l’ungit per portar a terme tot el control polític sobre el poder judicial. Aquell dia, i no ahir, hauria hagut de dir que ell no era un instrument al servei de la política i que, per preservar la seva independència, el seu prestigi i honor i sobretot el del Consell General del Poder Judicial i el del Tribunal Suprem, no acceptava ser candidat.

No ho va fer. Desconec els motius pels quals va callar. Però en aquest cas el seu silenci el va convertir plenament en còmplice del pacte establert. El problema no és el senador i portaveu del PP ni el seu 'whatsapp', el problema és el que Cosidó explica. I el que explica, Marchena ja ho sabia molt abans que Cosidó ho expliqués a través del seu mòbil. L’elecció i publicitat del nom de qui ha de presidir el CGPJ és impropi que vagi a càrrec dels partits polítics, bàsicament perquè la llei no els atribueix aquesta competència. Marchena ho sabia i va acceptar aquest joc durant setmanes. Ell és tan culpable com el PP i el PSOE de conspirar per alterar l’esperit de la llei que garanteix la independència del poder judicial.

¿Marchena podrà mirar-me als ulls quan em tingui assegut al banc dels acusats, sabent com tothom sap que la seva serà una actuació parcial i partidista, amb la qual condicionarà tota la sala segona? Jo sí que el podré mirar a la cara a ell.

I mentrestant seguiré esperant des de la presó que es faci justícia. I seguiré convençut que com més aviat marxem d’aquest estat més aviat podrem construir un país on la justícia i el dret, on les llibertats, no estiguin sotmesos al capritx dels poderosos. Porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar. No els tinc por.