Les institucions democràtiques i la 'togacràcia'
Expresident de l'ANC i president del grup parlamentari de JxCatTenir Govern legítim al capdavant de la Generalitat era important. El mandat del 21-D era inequívoc. Per això, la majoria de sobiranistes érem partidaris de fer govern i evitar eleccions, malgrat els impediments que la justícia espanyola va posar fins en quatre ocasions per a la sessió d'investidura. Tot això, sense oblidar el dret que els ciutadans tenen a un bon Govern i a un Govern sota control parlamentari, dues circumstàncies que amb el 155 van esdevenir impossibles.
L'elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat permet tancar un dels episodis més estranys i anòmals a què s'ha sotmès la política catalana en aquests últims anys: l'absència d'un Govern legítim. Ara bé, dit això, ningú hauria de creure que, amb la constitució d'un nou Govern i la desaparició del 155, els temps polítics a Catalunya deixaran de ser convulsos.
El pas dels dies de la política catalana –i també l'espanyola– ha continuat marcat per les decisions dels tribunals. Aquells que fa temps van desplaçar l'acció política als tribunals pensant que resoldrien "el problema català" veuen avui com la judicialització s'ha convertit en l'obstacle principal per obrir vies de solució política a través del diàleg. Paradoxalment, s'ha convertit també en el primer factor d'internacionalització del cas català.
Ens trobem a poques setmanes del nostre processament, pel qual se'ns poden demanar desenes i desenes d'anys de presó. Els que som a la presó ja sabem que serem jutjats separadament d'aquells que són a l'exili. El motiu no és cap altre que procurar que les decisions judicials de Bèlgica, Escòcia, Alemanya i Suïssa –poc o molt poc favorables a les tesis del Tribunal Suprem espanyol– contaminin el mínim possible la nostra condemna.
L'enginyeria del Tribunal Suprem està en marxa per dissenyar una justícia penal de geometria variable. És a dir, sobre els mateixos fets jutjats tindrem tipus penals diferents. Un disbarat, certament. Però ara com ara sembla que ningú el vulgui impedir. És una de les conseqüències del que podríem denominar 'togacràcia', una situació en què no només no eviten, sinó que assumeixen desacomplexadament, i fins i tot busquen amb les seves decisions, un protagonisme polític desmesurat.
En aquest escenari de devaluació de les institucions polítiques del Parlament i el govern en la seva funció de mediació i moderació del conflicte, les solucions 'togacràtiques' poden convertir els beneficis d'haver evitat noves eleccions en poc rellevants o residuals. El president Puigdemont coneix aquests riscos. Malgrat això va apostar decididament per fer govern, una decisió coherent amb el convenciment que qualsevol demòcrata té que la política s'ha de fer a les institucions, i que aquesta serà de més qualitat democràtica com més exigent i participativa sigui la ciutadania.
Al president Torra i al seu Govern els haurem d'agrair que assumeixin el lideratge d'una acció institucional complexa, i una agenda política laberíntica però inevitable, si no volem perdre-ho tot. El Govern Torra no ho tindrà fàcil amb les ingerències i processos judicials. Però no pot renunciar a governar per buscar solucions, pensant en el conjunt de la ciutadania de Catalunya i comprometent-se a "recosir totes les costures socials del país que hagin patit un estrip, per petit que sigui, aquest últims mesos".
