A favor de la vida i la llibertat

Fer una vaga de fam no és una acció que es pugui improvisar. No perquè necessiti d’una preparació física especial, sinó perquè requereix molta reflexió per resoldre els dubtes que planteja. No només per la tensió que es provoca sobre el propi cos, sinó, i sobretot, per la tensió que es genera als familiars i als amics, a la gent que t’estima.

Per això la decisió d’iniciar una vaga de fam només pot ser personal, estrictament personal. És un gran exercici de sobirania. La determinació d’iniciar una vaga de fam no és en cap cas un acte de valentia superior a la decisió de no fer-la. Cal entendre des del primer moment que aquest tipus de protesta no és un acte per aparèixer davant l’opinió pública com el més fort, el més valent, el més atrevit de la colla. Una vaga de fam no és demostració de res i menys encara cap competició amb ningú, ni amb un mateix.

Certament és un acte de consciència i sobirania personal, com a en Lluís Maria Xirinachs li agradava dir. Però tant o més gran és l’exercici de consciència i sobirania personal que et porta a no iniciar una vaga de fam després d’haver reflexionat tot un seguit d’elements que ens condicionen individualment. Jo mateix, en altres moments, he desestimat aquesta mateixa acció en altres circumstàncies personals diferents de les que ara tinc.

Certament és una acció de protesta extrema davant una injustícia manifesta que no ha trobat solució i que es perpetua en el temps. Està amarada dels valors i principis de la no-violència, i la força de la vaga de fam és que interpel·la obertament els sentiments que tota persona té, també aquelles que cometen injustícies. Més que cap altra acció no-violenta, la vaga de fam té la facultat de remoure consciències perquè s’adreça directament al cor de la gent. I és molt difícil que una persona que se sap directament interpel·lada per una vaga de fam no se’n senti.

La no-violència dirigeix directament la seva acció al cor d’aquells que cometen injustícia. I ho fa amb la convicció que tard o d’hora tothom pot estar en condicions d’abandonar la injustícia, fins i tot d’arraconar la violència darrere la qual s’ha amagat durant tant de temps. El principi bàsic de la no-violència és tractar l’adversari, fins i tot l’opressor, com a persones que també són. Amb els mateixos potencials que tenim nosaltres per emocionar-nos, per sentir compassió, per sentir respecte, per rebutjar les injustícies o per commoure’s amb el patiment dels altres. No sempre és fàcil i no sempre la no-violència és capaç de remoure consciències ni sentiments. Cert. Però la violència tampoc és capaç sempre de vèncer i en canvi sempre és capaç de destruir i causar danys sovint irreparables.

En el nostre cas, la vaga de fam és una apel·lació directa als 12 magistrats del Tribunal Constitucional. Ells estan portant a terme una decisió que ens genera danys irreparables. El fet d’admetre tots els nostres escrits i no resoldre’n cap ens priva l’accés al Tribunal Europeu de Drets Humans. La vaga de fam és l’últim recurs de què disposem per exigir un tracte diligent i just. Portem esperant més d’un any que alguns recursos es resolguin, quan no hauríem d’haver esperat mai més de 30 dies. Aquest és el termini que la mateixa legislació i les mateixes sentències del Constitucional determinen com a límit per resoldre els escrits contra decisions judicials de presó preventiva.

A la presó no són possibles altres accions polítiques no-violentes per denunciar situacions de greu injustícia. Si disposéssim d’altres accions possibles, creieu-me, no hauríem iniciat una vaga de fam. Perquè una vaga de fam no és un dejuni. És important que tothom entengui la diferència. El dejuni és per temps limitat i normalment es realitza com un acte de solidaritat i empatia cap a terceres persones o causes justes, al marge d’aquelles persones que també en fan per qüestions d’higiene corporal i pràctica espiritual. La vaga de fam, per contra, no preveu terminis de finalització i obertament s’associa a una demanda o reivindicació política amb la intenció de remoure consciències.

S’equivoquen aquells que associen una vaga de fam a una volguda destrucció del propi cos i de la pròpia vida. Si per alguna cosa es caracteritza la tradició de la no-violència (amb Gandhi com a referent indiscutible) és per la seva adhesió i defensa de la vida; la dels adversaris i la pròpia. Pocs com els qui estem ara a la presó tenim ganes de viure, i de viure en llibertat. Estimem tant la vida i la llibertat que hem iniciat una mesura extrema, com una vaga de fam, per denunciar una situació ben injusta. Perquè som conscients que com més s’endarrereixi el nostre accés al Tribunal Europeu de Drets Humans més s’endarrerirà la recuperació de la nostra llibertat. I la vida a la presó no és vida. I si aquesta presó és injustament decretada, encara menys.