Des de la llibertat (4)
Si fem cas del que diuen els mitjans de comunicació, aquesta pot ser la darrera carta des de la presó. Fins i tot potser quan es publiqui el Tribunal Suprem ja ha aixecat les ordres de presó incondicional. O potser no. Per això cal ser prudent i no confondre la gran il·lusió amb el fet de tenir moltes expectatives en la sortida imminent de la presó. La primera ajuda a portar millor el dia a dia, però la segona et pot enfonsar en el desànim si no s’acompleix. Si fa o no fa, és com a la vida: com més il·lusió millor, i la vida més et somriu, però d’expectatives, les mínimes i raonables.
És indubtable que la resposta de l’Estat al referèndum i a la posterior declaració d’independència ha tingut un notable impacte en tots nosaltres. La duresa policial ens va indignar. Cadascuna de les imatges amb els policies colpejant i maltractant ciutadans que volien votar ens irritava i ens feia mal. Aquell dia vam transitar col·lectivament del somriure de la nostra revolta cívica al gest contingut de la indignació ciutadana. Però les ordres d’empresonament del 16 d’octubre i el 2 de novembre i el refugi obligat del president Puigdemont i quatre consellers a Brussel·les va provocar en molta gent el trànsit de la indignació a la tristesa, al dolor.
Una tristesa i un neguit que no eren exclusius de familiars i amics de presos i dels qui busquen refugi a Brussel·les. No. Era i és una tristesa àmpliament socialitzada. Un neguit que s’apoderava d’una part de la societat catalana i ens embolcallava en un lleu tel de malestar col·lectiu.
Des de la presó ho he percebut a través dels milers de paraules de les cartes rebudes. I tots vosaltres segur que també ho heu percebut, si no personalment, en el vostre entorn familiar o laboral. Molts em dieu que una tristesa s’ha apoderat de totes les manifestacions que des del 16 d’octubre protagonitzem. La lluminositat de les espelmes i la blancor dels mòbils aquell 11 de novembre projectaven solidaritat i ànsies de llibertat però traspuaven tristor.
La gent a les cartes em diu que els costa agafar el son, que no tenen ganes d’anar al cinema ni d’anar al teatre. Fins i tot em diuen que se senten malament per estar en llibertat gaudint de la normalitat diària (feina, família, amics...) mentre nosaltres som a la presó o a Brussel·les. I molta més gent em diu que ha plorat i encara ho fa sovint quan pensa en nosaltres o sent els nostres familiars.
Aquests dos mesos no han deixat indiferent a ningú. I segur que avui la societat catalana és més conscient del significat i el sentiment de la solidaritat i el dolor perquè l’hem expressat conjuntament, sense vergonya i sense por, centenars i centenars de milers de ciutadans. Avui som molts més i més cohesionats els que ens sentim poble. I això és positiu.
Però ara tenim un gran repte; convertir tot aquest dolor en un nou actiu social. De poc ens servirà el dolor viscut si no el transformem col·lectivament en font de renovada il·lusió.
És el moment de recuperar el somriure, el mateix que ens havia fet tan forts des del 2012. La tristor col·lectiva -inevitable en situacions de xoc com les viscudes- no pot ni ha de durar més temps. Ningú s’ha de sentir culpable si continuem a la presó o l’exili. Toca lluir el millor dels somriures de nou, recuperar la il·lusió i disposar-nos a seguir fent història en la conquesta de la nostra llibertat.
La feina que cal fer continua sent ingent. Ara és el moment històric de continuar mostrant a tothom que ho vulgui veure que seguim ben determinats i amb la mateixa voluntat democràtica per guanyar la independència. Per això ens hem de vestir amb les millors gales de què siguem capaços. Somriure, il·lusió i compromís que us convido a inaugurar. I el 21-D tenim la segona cita. A les urnes, en unes eleccions convocades il·legítimament però que no defugirem perquè un demòcrata mai defuig les urnes.
Que ningú pensi que ja ho ha fet tot, que està cansat, que ja no hi ha res a fer. En la construcció d’un país mai es pot dir que està tot fet. La nació és un plebiscit permanent. Tothom hi està convocat i tots som necessaris. Ara és el moment de convertir el dolor en il·lusió i projectar-nos de nou cap a la història. I amb el millor dels nostres somriures. Llum al ulls i força al braç. Som-hi!
