Des de la llibertat (3)
Els dies i sobretot les nits comencen a ser realment freds a Soto del Real, al peu de la Sierra madrilenya. Sorprèn, però, que la calefacció només funcioni a la zona de les visites exteriors de familiars i advocats i no a l’interior dels mòduls, tot i que és una manera de fer sentir a les visites la suposada calidesa de la presó. Desconec si la fiscalia belga ha demanat informació sobre la climatització a les presons espanyoles; si algú pot, però, que els expliqui que a les cel·les no hi ha radiadors, que les parets són d’un fred i trist formigó i que les finestres no ajusten. I que en els espais comuns els pocs radiadors que hi ha, de moment, són decoratius. Molt ecològic i sostenible, tot plegat. De fet, si els interns podem anar amb samarretes tèrmiques, polars i anoracs per dintre el mòdul, per què malbaratar energia?
El gran contrast amb la gèlida presó, el contrapunt càlid que em fa sentir amb forces i bon ànim, és l’escalf que arriba des de tantes places, carrers, balcons i teatres del nostre país. Un escalf en forma de cartes i milers de paraules i tantes imatges que molt sovint m’emocionen i sempre s’agraeixen.
Quanta gratitud us devem jo i la resta de persones empresonades o residents a Bèlgica a causa de la decisió de la jutge Lamela, per tanta i tanta solidaritat i estima. Em sé deutor i no crec que ni ara ni en el futur pugui disposar ni de prou paraules ni dels gestos adequats per retornar-vos tanta estima rebuda. La meva filla Abril, amb els seus 11 anys acabats d’estrenar, em va prestar la seva veu al carrer Marina el passat 11 de novembre per dir-vos: gràcies per no oblidar-nos.
Us convido, però, a no oblidar mai l’autèntica raó de la nostra causa; el motiu últim pel qual hem arribat al punt on ara ens trobem. La nostra excarceració és una demanda, potser moralment obligada, però circumstancial, i que en cap cas pot silenciar o tapar l’exigència democràtica i nacional a favor de la República Catalana. Que ningú pensi que un cop sortim de la presó i el president Puigdemont pugui tornar dignament i sense risc de trepitjar la presó, tot estarà resolt.
Hem arribat fins aquí per un compromís col·lectiu, exemplificant per a molta gent de fora del país, per exercir sense renúncia ni dilacions el legítim dret a l’autodeterminació. Volíem votar, vam votar i tornarem a votar les vegades que calgui fins a assolir el reconeixement. El recorregut fet no és debades i el dolor rebut tampoc. La força de la llum desafiant la foscor el passat 11 de novembre al carrer Marina és la millor metàfora del que som capaços de fer per desafiar l’autoritarisme que sembla inevitable i imbatible. De la mateixa manera que vam convertir la foscor en una immensa catifa lluminosa de llum blanca d’esperança, serem capaços de vèncer l’autoritarisme disfressat amb pell d’ovella.
L’Estat vol jugar amb nosaltres en el perímetre dels principis democràtics i sovint ho fa fora d’aquest espai. Confon i crea confusió entre legitimitat i legalitat. Modelar la legalitat a la seva conveniència desdibuixa i violenta principis i procediments fins ara respectats per l’estat de dret. I tot per no disposar del coratge democràtic de deixar que les urnes parlessin en un referèndum. I tot per la displicent actitud d’ignorar sistemàticament els milions de veus que des del 2010 desborden pacíficament i cívicament els nostres carrers.
Amb l’autogovern intervingut, les penes de presó incondicionals dictades i en vigència, amb noves figures delictives creades amb una enginyeria jurídica que ha portat a empeltar fragments del Codi Penal franquista amb l’actual, amb una opinió publicada encarregada de dibuixar escenaris econòmics caòtics sense explicar ni les pressions reals ni els boicots a productes catalans en el mercat espanyol (suggereixo que algú s’interessi pel boicot que la fruita catalana va rebre durant el mes d’octubre per part de Mercamadrid), algú podria tenir la temptació de pensar que, després de totes aquestes mesures que el poder espanyol ha impulsat, el problema que Espanya té amb Catalunya ja s’ha resolt. Quin error!
Les aspiracions democràtiques de la majoria de la població catalana trobaran nous camins per seguir avançant. Que ningú ho dubti. Així com l’aigua troba sempre un camí de sortida, nosaltres el trobarem. Perquè no hi ha manera de contenir la voluntat d’un país quan s’expressa i es manifesta com nosaltres ho fem. Al carrer i a les urnes. Ho hem vist des de l’1 d’octubre en escenes mai abans pensades ni imaginades per ningú. I ho veurem el 21-D, quan de nou tornarem a demostrar al món quina és la nostra voluntat. El nostre secret és que no tenim secret. Sabem el que volem, sabem com ho volem. Ho hem mostrat al món i ens hem explicat davant tots aquells que ens han volgut escoltar. La nostra determinació i perseverança ens farà guanyadors. Totes les causes justes han vençut perquè mai han renunciat a guanyar. Nosaltres tampoc ho farem.