Els dubtes sobre l’1 d’octubre

A mesura que s’acosta la tardor, i que es va fent més plausible la possibilitat que se celebri el referèndum de l’1 d’octubre, van sorgint dubtes en sectors molt diversos. Hi ha gent que sempre ha estat en contra que la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre la independència, i que, abans de dir-ho amb claredat, han anat saltant d’un pretext a l’altre per oposar-se sempre a qualsevol intent de fer efectiu el dret d’autodeterminació. No fa tant el PSC encara feia giragonses sobre una consulta “legal i pactada”.

Però seria erroni, per simplificador, pensar que tothom que planteja dubtes sobre l’1 d’octubre ho fa per tapar amb excuses una voluntat més o menys inconfessada d’evitar que es voti sobre la independència. Hi ha preguntes legítimes i inquietuds comprensibles. Tanmateix, en aquest article intentaré argumentar per què penso que algunes de les principals objeccions que hem sentit aquests dies no són arguments forts per oposar-se al referèndum.

La primera és la de les famoses garanties democràtiques. Hem sentit repetir, de vegades com un mantra genèric, que el referèndum no tindrà les garanties democràtiques mínimes. És un argument amb el qual només es pot debatre si es concreta més. En tot cas: en termes generals, tot plegat quedarà regulat a la llei del referèndum d’autodeterminació.

Idealment, és cert, aquesta llei s’hauria d’haver debatut amb tranquil·litat en seu parlamentària. Però, atesa la persecució judicial a la mesa del Parlament per permetre debats sobre el Procés, sembla fins i tot insultant qüestionar l’independentisme per no haver impulsat un debat que, de facto, els òrgans judicials de l’Estat impedeixen.

En tot cas, per a la majoria de qüestions relacionades amb les garanties democràtiques, hi ha, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, una sèrie de pràctiques ben assentades de com s’organitzen tots els detalls del procés electoral: meses, paperetes, urnes, recomptes, etc. En tots aquests aspectes no hi ha cap raó per pensar que l’1-O hagi de ser substancialment diferent dels referèndums que hi ha hagut abans. De fet, la llei així ho preveu.

Un element clau és, lògicament, el de l’equivalent a la Junta Electoral: la Sindicatura Electoral de Catalunya. Caldria que el Govern fes tots els esforços per assegurar la pluralitat en aquest òrgan, amb un límit clar: no es pot obligar ningú a participar-hi, especialment en un context d’amenaça judicial i policial per part de l’Estat.

També es qüestiona la manca de neutralitat del Govern. És una objecció si més no sorprenent, perquè els governs rarament són neutrals en els referèndums. No cal anar gaire lluny: el president Maragall va expulsar els consellers d’ERC del Govern per la seva posició, divergent, sobre el referèndum de l’Estatut. Qui ha de ser neutral, en tot cas, és l’administració electoral. El Govern ha d’extremar les garanties perquè això sigui així, i és esperable que ho faci: només cal pensar-hi un minut. Qui té més incentiu perquè el referèndum sigui plenament homologable: el camp del sí o el del no? La resposta és òbvia, i per tant no sembla gaire raonable pensar que algú tindrà la temptació de cometre frau en el recompte, per exemple.

Hi ha, però, una altra objecció més seriosa, que es deriva de la manca de suport al referèndum dels sectors contraris a la independència. Efectivament, si finalment els partidaris del no no acudeixen a les urnes, això planteja un problema potencial per a la legitimitat del resultat. Idealment, és cert, caldria un acord unànime sobre el procediment de resolució de la qüestió.

Però, de moment, el fet és que aquest acord no és possible, fonamentalment perquè els partits d’àmbit estatal -tret de Podem- el bloquegen sense oferir cap alternativa per decidir democràticament sobre la independència.

Arribats a aquest punt, què pot fer el sobiranisme? Bàsicament, dues coses: o intentar posar en marxa igualment un mecanisme de decisió neutre i homologable (el referèndum) o renunciar al seu projecte polític. La segona opció equival a acceptar el dret de veto d’un sector (minoritari) de la societat sobre la possibilitat de decidir democràticament. No sembla gaire raonable exigir això als partidaris del sí, ja que de fet aquesta situació suposa una violació dels seus drets polítics. I ho és perquè suposa acceptar que un projecte polític amb un ampli suport social i electoral, que no preveu la violació de cap dret fonamental, no és realitzable per vies democràtiques.

De l’1 d’octubre se’n pot dubtar, òbviament. Però cal tenir present que no hi ha absolutament cap altre mecanisme factible sobre la taula que garanteixi els drets polítics de tots els ciutadans d’aquest país, els del sí i els del no.