Barcelona davant la crisi

Aquesta crisi enviava senyals des de feia mesos, i l’epidèmia a la Xina, amb imatges de ciutats confinades i carrers buits, fa difícil justificar que no provoqués una reacció immediata per preparar-se i frenar-ne l’aterratge al nostre entorn. La primera lliçó és indiscutible: res del que passa al món ens és aliè. Faríem bé els polítics, els governs i les institucions europees d’acceptar la badada general. Entono el mea culpa: jo era dels que pensava que era exagerat suspendre el Mobile; avui puc dir sense embuts que estava equivocat.

La lliçó, però, més significativa d’aquesta crisi és que la resposta a una emergència sempre pivota sobre els governs, i l’eficàcia de totes les actuacions, més enllà dels encerts i desencerts, té molt a veure amb la potència del sector públic. De tots els errors -a Catalunya i a Espanya n’hi ha hagut, i alguns de grossos- en destacaria un que segurament és del que s’ha parlat menys: prescindir de les ciutats. El nostre sistema de govern s’articula en tres nivells: estat, autonomies i governs locals. Als països de tradició francesa als ajuntaments se’ls considera simples administracions, una mena de gestores de serveis públics de segon nivell que, com a màxim, netegen els carrers i organitzen la festa major anual. En el segle de les ciutats moltes veus reclamen un pes més important dels governs municipals o dels governs metropolitans que atenen les ciutats reals, però quan arriba un problema gros, se’n prescindeix. A l’inici ho van fer Estat i Generalitat; encara és hora que el president espanyol s’adreci personalment als alcaldes de les grans ciutats (per cert, les més afectades per l’epidèmia). El govern català, superat per l’emergència, va acabar acceptant a contracor l’oferiment de col·laboració de Barcelona per ampliar els hospitals de referència i atendre l’emergència de les residències de gent gran. Suposo que governar un país (amb estat o sense) exigeix crear la ficció del “tot sota control”, però el perill que es notin les mancances –sigui per excés d’uniformes o de bàndols en el govern– creix de manera proporcional.

Ara que s’està acabant l’etapa del confinament, el govern municipal ha proposat un Pacte per Barcelona per posar-se al capdavant de la reactivació econòmica i fer front a l’emergència social. El pacte l’hem presentat amb dos formats: un grup de treball entre tots els grups municipals per dissenyar la reforma pressupostària per al 2020 i els comptes per al 2021, i una taula àmplia amb els agents econòmics, les entitats socials, els experts i tots els grups municipals per definir col·lectivament la sortida de la crisi i imaginar el futur de Barcelona.

El principal objectiu és garantir els ingressos a famílies i empreses. A les primeres, per pal·liar els patiments de la crisi; a les segones, per garantir, simplement, que no desapareguin. Alguns demanen abaixar impostos, la solució desastrosa del 2008, però el govern municipal ha proposat un camí diferent: mantenir la fiscalitat i en canvi convertir el pressupost municipal en uns comptes per a l’emergència. En els ingressos apurarem al màxim totes les possibilitats que la normativa ens permeti (gastar els superàvits d’anys anteriors, incrementar lleugerament el deute, permetre un dèficit controlat...) i, en el terreny de les despeses, eliminar o reduir fins a la mínima expressió totes aquelles partides que no estiguin directament vinculades a fer front als tres grans objectius de la situació post covid-19: emergència social, reactivació econòmica (hi aniran més recursos que els recaptats per les taxes) i adaptació del funcionament de la ciutat a la convivència amb el virus (espai públic, mobilitat, neteja i desinfeccions).

El pacte, la trobada entre institució, experts i societat civil, ha de permetre una altra cosa que només veig viable a Barcelona: una gran aliança per reimaginar el futur. Discutirem molt sobre la relació entre Catalunya i Espanya, sobre el paper de la Unió Europea, que no s’acaba de decantar; ens dividirem per sensibilitats i ideologies, però Barcelona, una ciutat feta a si mateixa, a la qual no li fa por el conflicte ni el debat encès, sap que en els moments difícils no pot desaprofitar l’energia de ningú. No renunciarà al seu passat, ni a la memòria adherida als seus carrers i projectada als seus balcons, ni demanarà que ningú renunciï a cap dels seus anhels, però sempre és capaç de forjar el futur col·lectivament sense menysprear ningú. Aquest és l’objectiu del que comença aquest dimarts. Ens hi posem?