L’obra mestra de Fabra

EscriptorÉs ben curiosa i original, la cultura catalana! Petita com és -o mitjana, més aviat-, ha donat uns lingüistes d’una estatura excepcional. Antoni Maria Alcover, per exemple, que va tenir la pensada genial de compondre un diccionari, el Català-valencià-balear, que és una cosa única al món per la ingent i valuosíssima informació que conté. O el monstre Joan Coromines, autor de dos diccionaris monumentals, en diversos volums (l’etimològic i l’Onomasticon Cataloniae, i no hi compto l’etimològic castellà), per a l’elaboració dels quals una altra cultura hauria necessitat un equip sencer, competent i abnegat, de lexicògrafs. Fixeu-vos, encara, en Joan Solà, que va dedicar la seva existència, malauradament massa curta, a estudiar la nostra llengua des de diverses disciplines: sobretot la lexicografia i la sintaxi, i que ens va donar obres lluminoses, que han contribuït enormement a fer més rica la nostra llengua.

M’ha vingut de gust consignar el nom d’aquests tres homenots a propòsit de l’Any Fabra, que celebrarem enguany, i que té com a comissari el professor Jordi Ginebra. Aquest 2018 fa 150 anys que va néixer el Mestre, 70 que va morir i també en fa exactament cent que va publicar la Gramàtica catalana (el 1918), que encara és la base de la nostra gramàtica normativa. No podem dir, esclar, que gràcies a Pompeu Fabra comença l’estudi de la llengua: Alcover -amb qui, per cert, el barceloní no va tenir una relació gaire fluida-és anterior. Però sí que Pompeu Fabra representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria. No debades el senyor Pompeu ha estat considerat el seny ordenador de la llengua catalana.

Per a mi, com per a tants altres amants de la llengua catalana, el nom de Fabra s’associa inevitablement al seu diccionari. D’un diccionari se’n sol dir obra de consulta: això és, aquella mena d’obres que no llegim de punta a punta, sinó que obrim de tant en tant, quan no sabem el significat d’una paraula. Tot i això que dic, hi ha hagut alguns grans escriptors, com Josep M. de Sagarra, que han confessat haver-lo llegit de la A a la Z, i més d’un cop, com si es tractés d’una novel·la que ens ve de gust rellegir. L’autor de Vida privada hi prenia un gran delit, i hi aprenia -va admetre- paraules noves (ell, que diríeu que sempre les sap totes!). “L’obra mestra de Fabra”: així va qualificar el nostre diccionari fundacional en un article de 1933. En el mateix paper, encara afirmava: “No hem d’oblidar mai, i no ens hem de cansar de repetir, que el més alt exponent de glòria que posseïm és el nostre idioma. I que, si com a poble hem de comptar en el món, no serà per les vociferacions i les anècdotes estèrils dels polítics, sinó per tot el que representi una ànima i una cultura autèntiques”.

El DGLC és un llibre de llibres. I podríem dir que inclou tota la resta de títols i de textos, escrits o per escriure: llibres de poemes, de memòries, manuals d’instruccions, obres de teatre, novel·les, assajos, prospectes... I això és així perquè un diccionari de definicions, conservant les paraules de la llengua, conté, en germen, tots els llibres possibles, tots els textos imaginables. Quan aquest es va publicar, l’any 1932, molts escriptors el van rebre com una autèntica benedicció. El meu exemplar n’és la vintena edició, de 1985. La primera, com s’acaba d’apuntar, era del 32. La segona, ben significativament, de 1954. Entremig es va produir, a Espanya, una guerra fratricida, els vencedors de la qual van encruelir-se, i de quina manera!, amb la llengua que aquest benaurat volum mirava de preservar (un destacament militar va destruir, malèvolament però vana, les planxes del diccionari). Perquè Fabra, molt més que Espriu, va viure per salvar-nos els mots!

¿De quin altre llibre -de versos, de teatre, novel·la...- en diem no pas pel títol, sinó pel nom de l’autor? Aquest patracol no és el DGLC, sinó el Fabra, a seques. El meu ja no té tapes, de tant com l’he masegat, i el llom mostra tot de filets groguencs de la goma seca de l’enquadernació. No té tapa, però sí que en té: vull dir que un dia es va desencolar, i ara l’hi poso per sobre, per no veure’n la tripa nua. El fet és que el consulto molt poc, ja, perquè tiro sempre d’internet. En això, s’hi ha guanyat molt, les coses com siguin: poder consultar qualsevol diccionari virtualment, sense haver de despenjar el volum de la lleixa, ni haver de respirar la pols que inevitablement s’hi posa...

Jo no he llegit mai el Fabra com si fos una novel·la. Però segur que, si comptéssim les meves hores de lectura, és el llibre amb el qual he passat més temps a la meva vida. L’afició a consultar diccionaris em ve del meu avi Joan, que era un malalt d’enganxar retallons de diari en els diccionaris que tenia a casa, amb la intenció d’anar-ne actualitzant determinades veus (fragments d’articles, sobretot, d’Albert Jané). Llibres tan gruixuts com aquest agafen gestos, com els vestits. El meu Fabra, ignoro per què, sempre té tendència a obrir-se’m per la pàgina 945 (ara, al cap de tants anys, hi trobo l’explicació: aquesta plana coincideix amb un canvi de plec. Qualsevol llibre és un aplec de plecs, que s’enquadernen plegats, si em passeu el joc de paraules: cada un, si no vaig errat, forma setze pàgines). Doncs bé, al capdavall d’aqueixa pàgina es defineix la paraula gutaperxa: “Substància gomosa, semblant al cautxú, que s’obté d’un arbre de la família de les sapotàcies ( Palaquium gutta ), la qual, a la temperatura de l’aigua bullent, esdevé tova i capaç de prendre qualsevol forma, que conserva tenaçment quan és freda, usada principalment com a aïlladora de l’electricitat”. Com la nostra llengua, que és una mica com la gutaperxa.