Jordi Hurtado: L'anacronisme que triomfa

Fa 12 anys una amiga em va dir: "Cada dia veig Saber y ganar i el Jordi Hurtado és boníssim".En la primera impressió el vaig trobar sobreactuat i una mica repel·lent. Em va semblar el típic paio que et fa venir ganes de trencar-li la cara.

Però amb el temps se m'ha fet tan entranyable que ara en necessito una dosi diària. Té l'immens mèrit de fer amè un concurs que ho té tot per no ser-ho: continguts massa seriosos, realització tronadeta i concursants tan savis com poc glamurosos.

Què li permet aguantar 15 anys fent el que en tants sentits és un anacronisme? L'esperit de la ràdio dels 60: incombustible entusiasme per la feina, càlid respecte per tothom i una bona fe a prova de bomba. Un esperit que parla com Juanjo Cardenal.

Fa cares de Woody Allen i emet, com ell, un xerroteig que no cansa perquè està amarat d'intel·ligència. Té prou ofici perquè se'n pugui sortir igual de bé retransmetent un partit que doblant una pel·lícula.

La teleporqueria, envaint-ho tot, ens ha forçat a buscar-hi refugi. El mirem per constatar que encara es pot entretenir formant, sense ser morbós ni ridiculitzar ningú.

I és cert que, com un vell parent, fa acudits dolentíssims, que té uns guionistes obsessionats pel pol Sud i una hostessa, la Pilar, que de vegades no se sap què hi pinta. Però el Jordi ha creat uns vincles que ens tenen ben atrapats. Per molts anys i que arribi a centenari!