COP 28: la transició no pot ser traumàtica

La conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic d’enguany comença d’aquí pocs dies a Dubai. Ho farà després d’un mes d’octubre que ha batut rècords de temperatura a nivell planetari. Segons les Nacions Unides, per limitar l’escalfament global als 1,5 graus dels Acords de París les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) haurien de reduir-se un 42% abans de 2030. Tanmateix, al ritme actual les emissions incrementaran un 9%. És obvi, doncs, que els Acords de París no es compliran i, previsiblement, l’escalfament del planeta continuarà. Aturar o mitigar el canvi climàtic és un dels principals reptes de la humanitat i no som capaços d’aconseguir-ho. Què és el que estem fent malament?

Una explicació és que les mesures que cal prendre són cares i ningú en vol assumir el cost. Dins de cada país cal decidir si els costos recauen en els principals causants de les emissions de GEH o bé es reparteixen a tota la societat. I, a més, també cal acordar fins a quin punt les generacions actuals s’han de sacrificar per les futures. A nivell internacional, aquests problemes s’accentuen, ja que molts països del Tercer Món creuen que el que és prioritari per a ells és deixar de ser pobres i que, a més, tampoc són els principals responsables de l’acumulació de GEH a l’atmosfera. Reduir les emissions té, per tant, profundes implicacions redistributives, tant dins dels països com internacionalment. Els nostres sistemes polítics han estat incapaços de prendre les decisions necessàries, especialment a nivell internacional.

Una segona raó és que no estem implementant les polítiques adequades. El repte que té el planeta és efectuar una transició energètica ràpida des dels combustibles fòssils cap a les energies renovables. Segons algunes estimacions recents, això sols és possible si el món hi inverteix cada any aproximadament un 2,5% del PIB mundial fins a l’any 2060.

Com es pot mobilitzar aquest gran esforç inversor? Qui ha de protagonitzar-lo? En les economies de mercat, aquestes transformacions de l’economia són el resultat de la dinàmica competitiva. Els inversors veuen oportunitats en noves activitats i tecnologies, per a les quals pronostiquen més demanda i, anticipant futurs guanys, decideixen dedicar-hi capitals i esforç de gestió. Al mateix temps, hi ha sectors en declivi, que deixen de rebre inversió. Per fer front al canvi climàtic, el repte és que això succeeixi en l’àmbit energètic, tenint en compte que els efectes nocius de les emissions de GEH no estan incorporats als preus dels productes energètics i d’altres béns i serveis de l’economia.

La inversió pública ha de ser protagonista en la mesura que hi ha infraestructures crítiques que són monopolis naturals o tecnologies amb un risc molt elevat. El seu paper també està limitat pel molt elevat endeutament del sector públic i, per tant, el gruix de l’esforç ha de recaure en la inversió privada. Per mobilitzar-la, el primer que cal és disposar d’una planificació energètica a mitjà i a llarg termini que ofereixi als actors econòmics un entorn raonable de predictibilitat. Aquesta és una funció clara de la política pública, com a mínim a nivell nacional.

Però per mobilitzar de veritat la inversió privada també cal que la transició energètica es fonamenti en mesures de política econòmica que modifiquin els incentius dels agents econòmics, i no en decisions radicals que prohibeixin determinades activitats. Incentivar vol dir alterar els preus de mercat, mitjançant impostos que encareixin gradualment la cadena de valor basada en l’emissió de GEH i subsidis que afavoreixin la producció i ús d’energies netes. L’objectiu és canviar el comportament de les empreses i els consumidors, però fer-ho sense disrupcions. Si, per exemple, prohibim el motor de combustió o els vols curts, correm el risc de cometre errors irreversibles de caràcter tecnològic (els motors de combustió podrien evolucionar en positiu) o d’eficiència econòmica (la transició entre modes de transport es pot fer de manera menys traumàtica encarint els vols en comparació amb les alternatives que siguin més netes).

L’objectiu final ha de ser que el sector de les renovables sigui una indústria naixent, que atrau capital perquè ofereix un millor retorn al capital invertit, i que el sector de combustibles fòssils sigui una indústria que perd pes gradualment. La transició ha de ser ràpida, però no dràstica, ja que –no ho oblidem– és cabdal garantir la continuïtat en el subministrament energètic.