‘Yes, we can make America great again’
Amb totes les diferències que els separen, hi ha un fil comú que uneix Barack Obama i Donald Trump. I no només perquè els comtats que han acabat donant la presidència a Trump -malgrat perdre en el nombre absolut de vots a tot el país- pertanyen al cinturó industrial i manufacturer que va encimbellar Obama fa vuit anys. És un fil que si no l’entenem ens estrenyerà el coll i acabarà fent rodolar els nostres caps història avall. En la versió més senzilla, el fil diu: si degrades la democràcia, la degradació t’acabarà atrapant.
L’explosió del Yes, we can va marcar el zenit d’una manera de fer política que segurament es pot rastrejar fins a principis dels 80 en la seva versió publicitària. És la temptació d’explotar la fragilitat psicològica de la gent per donar sentit al món. Al capdavall, dir que sí que es pot, sense especificar què és el que exactament es pot, i per què, i amb quines limitacions, i a quin preu, és només la traducció política d’una ideologia de fons, potser la més perniciosa que ha escampat la nostra era sense memòria: la ideologia de l’autoajuda i la psicomàgia. Que si desitges una cosa molt intensament, si et concentres a desitjar-la amb tot el teu ésser, si realment hi creus, aquesta cosa no només és possible sinó que és pràcticament segura. És un pas subtil, però clau: fer de la motivació, de la fe, de les ganes, del desig, no pas una condició necessària per fer que les coses siguin possibles, sinó fer-ne la condició suficient. Yes, we can.
El revers d’aquest eslògan és la fragilitat de la qual prové: si fins ara les coses no han sortit com havien de sortir és perquè no hi havíem cregut prou. Tornant a mirar els vídeos de la primera i segona campanyes d’Obama, el tema és recurrent: no es tracta del que jo faré sinó del que vosaltres podeu fer, diu. A mesura que les costures del sistema econòmic, social i moral es feien presents en la vida de la gent, de la manera com sempre es fan presents aquests estrips -això és: caòticament, inesperadament, absurdament-, la necessitat d’un discurs, la necessitat d’un sentit, s’obria com una temptació irresistible per als polítics. El Yes, we can és la sublimació d’aquesta necessitat: n’hi ha prou afirmant-se.
Que no se’m malinterpreti, la fe és necessària. I que no se’m malinterpreti, hi ha una civilitat en el president Obama que és exemplar justament perquè no és buida. Però al cor de la seva ambició hi havia la de l’aprenent de bruixot, que manipula les emocions amb els rudiments de l’alquímia. Barack Obama i Paulo Coelho pertanyen al mateix brou cultural.
Aquest brou cultural ha tornat en forma de venjança. Si pots creure que n’hi ha prou creient-hi per fer-ho possible, ¿per què no has de creure que pots sortir de la degradació econòmica, moral i social amb una afirmació nostàlgica? Que no es tracta que fossis jove i el món estigués fet a la teva mida, que no hi té res a veure que les condicions geopolítiques, econòmiques i demogràfiques de les dècades daurades de la post Guerra Mundial afavorissin l’expansió del país, i estiguessis entrenat per veure-hi només fins on et convenia veure-hi, sinó simplement que era un temps més sòlid perquè així ho afirmaves, virilment. Yes, we can make America great again.
Perquè un discurs així sigui possible, però, moltes altres coses s’han d’haver degradat. La credibilitat dels usos habituals del llenguatge cal que s’hagi erosionat fins al punt que la insistència tota sola, sense insistir en res més que en la necessitat d’insistir, esdevingui una sortida amb sentit. La distància entre el que es diu i el món que tothom veu i viu, discrepàncies incloses, ha estat determinant.
Durant dècades s’ha fet creure a la gent que les polítiques responien a un inevitable cavalcar de la història, i que tot era justificable racionalment i raonablement, que tot el que no encaixava econòmicament, socialment o moralment amb l’avenç imparable del món era un error, una excepció a superar. Que la teva experiència diària era una il·lusió sense realitat, sense consistència, sense lògica.
Per aquest motiu la primera revolta va ser la del populisme de l’esperança, i la segona la del populisme de la desesperança. Primer Obama, després Trump. Primer calia creure que la ideologia del progrés inevitable acabaria omplint-nos; després, com que la degradació era l’únic inexorable, només restava afirmar el que s’havia perdut, indiferent a les apel·lacions al seny dels poders establerts. Si tractes la vida de la gent com un afer irracional dispensable, acabaran acceptant que només escoltes si es fan els sords a les teves raons. La degradació sempre t’atrapa.
