Resar al metro

El meu metro arriba al centre de Manhattan a l’hora justa per als que entren a treballar a les set del matí. És una hora ideal per veure els que munten l’escenari. Hi ha conserges que duen els pantalons de l’uniforme ja posats, homes que duen bosses d’eines, policies de trànsit amb la camisa blava sota la jaqueta i moltes dones: algunes, les més joves, amb peces de roba corporativa de cadena de restaurant, d’altres repassant apunts del que dedueixo que són exàmens interns d’empreses de serveis sanitaris dissenyats per formar el personal auxiliar, i encara un grup més nombrós que no sé què fan exactament però són una mica més grans i tenen dur el tou dels dits. A mesura que el metro s’acosta a Manhattan, hi va pujant el personal administratiu, que es deu poder pagar un pis més a prop de la feina. No hi ha pràcticament turistes, ni criatures hip, ni estudiants universitaris, i si hi ha algun aspirant a model o actor és perquè duu una maleta. Potser ja marxa. Tampoc no hi ha pidolaires, ni músics ambulants, ni saltimbanquis d’aquells que fan el trapezista amb les barres metàl·liques del vagó a canvi d’uns dòlars.

Cada dia, al vagó, hi ha deu o dotze persones que llegeixen la Bíblia, o l’Alcorà, o llibres de pregàries, o vides de sants. Ni tan sols la recent extensió de la cobertura telefònica els ha fet perdre la fe: he vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia. Són pregàries -em diu- que demanen salut, feina i mirar de ser bo amb els altres. Les aplicacions amb el text sagrat del dia també proliferen. Dijous al matí, al meu costat, s’hi asseia una dona de la meva edat que llegia una revista cristiana baptista, i l’anava subratllant, i cada cop que apareixia una referència a l’Evangeli (Joan, 11:25, “La resurrecció i la vida...”), encenia el telèfon i obria una aplicació amb la Bíblia que li permetia navegar-hi i trobar els versicles ràpidament i llegir el context del vers citat. Aleshores anotava alguna cosa al marge de la revista.

A mi, que soc cristià i que, alhora, la pregària que faig més freqüentment és una pregunta sobre el silenci, la solitud i el dubte, tot això m’omple d’esperança. És la litúrgia, que de jove em semblava hipòcrita i buida, la que de mica en mica ha anat convertint-se en font d’equilibri i amor. Quan vaig arribar als EUA, les poques vegades que aconseguia arrossegar-me a una missa en sortia decebut i angoixat. Els capellans eren de mena carbassera, feien sermons per als meus veïns de classe treballadora manual, els trobava poc sofisticats intel·lectualment en contrast amb els capellans que jo havia escoltat a l’adolescència, doctors en teologia, o amb els textos que he fet servir tantes vegades contra l’estultícia d’alguns ateus. Només em quedava la litúrgia, l’acte repetit de manera igual arreu del món, après com un automatisme. Allò que abans em semblava la carcassa buida d’una fe que només podia ser genuïna si era espontània, ara de mica en mica se m’ha anat revelant com una distensió de l’ànima, que l’obre a records i fa emergir de les profunditats de la meva creença l’escalfor d’un foc que creia apagat.

Potser si fos marxista veuria en el vagó de les 6.30 l’opi del poble. Però no necessito negar que les esglésies, com els partits, són estructures de dominació i control social, ni tampoc em cal afirmar el paper civilitzador de les normes morals que les grans tradicions religioses han articulat amb sentit, per veure que hi ha una força en els meus camarades de metro que és causa i efecte d’una llibertat més profunda que la de triar això o allò. Al voltant dels textos que subratllen o de les paraules que xiuxiuegen hi orbiten compromisos i sacrificis i comunitats, però també un monòleg solitari i fràgil, que busca comprendre’s i comprendre.

És potser la principal carència del nostre sistema cultural, la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i creença. ¿Explica això part de la nostra decadència? Deia Luter, en un text que he rellegit al metro camí de la classe on l’havia d’ensenyar, que la fe és lliure, i per això, encara que vulgui, cap govern, cap autoritat, pot realment conquerir-la. El deure del sistema polític, si de cas, és protegir que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada o de tornada. Vet aquí la creença que articula el nostre sistema liberal. Una altra cosa som nosaltres, oberts a rebre la riquesa de la litúrgia dels altres, incapaços com som d’entendre-la realment i fer-nos-la nostra, sols, a l’església del metro, camí de la feina. És un espectacle magnífic, buit i ple de Déu alhora, veritable vetlla per a una resurrecció.