El referèndum i la llibertat
Quan la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va anunciar que el govern central ha demanat que el Tribunal Constitucional adverteixi tot de càrrecs de la Generalitat, des del president fins al secretari general de Contractació, de possibles conseqüències penals si fan el referèndum, vaig pensar que és una amenaça que encaixa perfectament en la mentalitat dels polítics del país. Ara mateix, la política catalana s’ha reduït, en privat, a un joc de pretextos per no fer el referèndum, i, en públic, a un joc per responsabilitzar-ne l’adversari. ERC fa córrer que els càrrecs del Govern hereus de Mas no volen fer-lo, i el PDECat fa córrer que Junqueras vol bescanviar el referèndum per la presidència ara que els enquestadors li acaricien l’ambició amb un guant de seda. Que ho facin córrer tant els benintencionats com els malintencionats indica que el problema és més profund.
Mentrestant, l’ANC i els estrategs del Govern imaginen escenaris en què el referèndum no es pot celebrar -precintaments, inhabilitacions, suspensió de l’autonomia- que legitimarien una DUI o altres plans B (eleccions amb doble urna, per exemple). Aquest és l’escenari que desitgen Rajoy i els poders financers i mediàtics catalans. Una DUI o unes eleccions segons el reglament espanyol fan de la disputa entre Catalunya i el govern espanyol una competició sobre qui té la mena d’autoritat que es legitima a partir del control del territori, que és de l’Estat. I que es produiria just després d’haver “demostrat” a la població que “no pots” ni celebrar un referèndum.
Implica també acceptar que no tenim dret a l’autodeterminació, que és un dret universal reconegut en l’ordenament jurídic espanyol des de la Transició, i que vam renunciar a exercir en aquell moment en favor del pacte constitucional. Aquesta renúncia ha estat utilitzada contra nosaltres per destruir la memòria i el fons que legitima la llibertat i la imaginació política. I per això, malgrat l’autogovern administratiu, la Generalitat s’ha convertit en una institució més al servei de la consolidació de l’Estat i la reducció dels espais lliures.
El referèndum d’autodeterminació provoca que el conflicte amb el govern espanyol deixi de ser entre dues autoritats, i passi a ser entre legitimitat i autoritat. La legitimitat és el nom que la llibertat dona a la seva encarnació política, el fons de la cosa. L’autoritat és la forma del seu exercici pràctic. En democràcia, el fons i la forma es donen la raó mútuament, excepte en el moment originari, fundacional, quan el fons preval sobre la forma: una victòria militar quan els temps són violents, un referèndum quan són democràtics. Per aquesta raó, si el Govern posa la seva autoritat al servei de garantir el referèndum fins al final, s’enforteix, i si hi renuncia, s’afebleix i fa de tota DUI una bala de fogueig.
Exercir l’autoritat pot ser trencar precintes, o allargar els temps de votació, o enviar els votants dels col·legis tancats a altres col·legis, o posar urnes al Pati dels Tarongers, si el govern PP-C’s-PSOE contradiu els principis democràtics expressats en la llei i hi envia forces de repressió. Però aquest és l’únic escenari en què es pot parlar de dificultats per fer un referèndum. I fins i tot en aquest context, el referèndum ha de tirar endavant, s’han de comptar els vots que s’han pogut emetre, i han de ser vinculants per al Parlament. Els vots lliures alliberen els emmordassats. El Parlament no pot deslegitimar els vots emesos, siguin pocs o molts, en nom dels vots segrestats per Rajoy. Si l’unionisme, el govern espanyol o la UE hi objecten, que es posin al servei d’un altre referèndum. És senzill: preval la llibertat, els vots emesos lliurement, per sobre de l’autoritat de reprimir-los. Qui vulgui més autoritat, que alliberi més vots.
El referèndum d’autodeterminació obre l’aixeta de la memòria i la imaginació capturades per la por i per la boira de la història. Ens ha de purgar dels nostres polítics i institucions segrestats per la necessitat de perpetuar-se en el marc espanyol. Ens ha d’alliberar dels tècnics de la Generalitat que miren de fer creure als polítics que els límits de la seva professió són els límits dels drets polítics dels catalans. Ens ha d’espolsar de la hipocresia amb què ens parlem els uns als altres, i amb què ens escapcem les idees els uns als altres amb l’excusa de les formes o de la confrontació sectària. El xaronisme, el pit i collons, els discursos victimistes, el servilisme de la premsa, l’entronització del mediocre i l’obsessió per la confiança cega per arribar a Ítaca són els productes culturals d’un país destruït per la manca de llibertat. Es busca líder disposat a emprar el referèndum per al que ha de servir: alliberar-nos.