Només propaganda
Per què el CITCO (Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat), un cop ja s’ha produït l’atemptat, demana a la seva font nord-americana que li reenviï la informació que ja li havia enviat el 25 de maig i que confirmi que també la va enviar als Mossos d’Esquadra? Perquè l’1 d’octubre hi pot haver un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
Si el document publicat és autèntic, parlem d’això: a) quatre dies després de l’atemptat, quan s’ha vist que el poder de l’Estat a Catalunya no controla l’ordre públic, b) després que els principals diaris del món hagin fet notar que la policia de Catalunya és homologable a qualsevol policia d’un estat, i especulin amb la independència, c) un cop l’exclusió dels Mossos dels organismes internacionals de coordinació antiterrorista per part del govern Rajoy comença a qüestionar-se a fora i a dins, d) després que la Generalitat negués haver rebut una alerta de la CIA sobre els atemptats, e) just abans que el president Puigdemont digués al Financial Times que es farà el referèndum, f) cinc dies abans que Soraya Sáenz de Santamaría hagués d’abandonar la manifestació de Barcelona amb un atac d’agorafòbia, envoltada de xiulets i pancartes contra la monarquia i el govern central, enmig de tot això (insisteixo: quatre dies després de l’atemptat), g) el CITCO, dirigit per José Luis Olivera, un dels comissaris implicats en l’operació Catalunya (l’home que va viatjar a Barcelona el 2012 per convèncer els fiscals que ordenessin l’escorcoll de les seus de Convergència en plena campanya electoral del 25-N), demana a la font nord-americana (no sabem qui, atès que la NCTC és una agència d’agències) que li reenviï la nota amb “informació no corroborada” i “de veracitat desconeguda” que havia enviat el 25 de maig a la intel·ligència espanyola (i també als Mossos) alertant d’un possible interès de terroristes vinculats a l’ISIS per atemptar a la Rambla.
Cal dir que aquesta alerta va ser tractada amb escrúpol protocol·lari pels Mossos, i conjuntament amb el CITCO van descartar que tingués credibilitat, fins al punt que, segons ha revelat l’alcaldessa de Barcelona a la Cadena SER, a la Junta de Seguretat reunida el 28 de juny, tots els cossos de seguretat van manifestar que “no tenien constància de cap amenaça concreta ni de cap avís específic”. Va ser una decisió encertada si acceptem que l’atemptat de la Rambla és una improvisació causada per l’explosió d’Alcanar, que va frustrar els plans originals del grup i que, per tant, ni la Rambla ni Cambrils no tenen relació amb l’alerta.
L’objectiu de la filtració de la nota és construir el relat que els Mossos sabien que es produiria l’atemptat i que no van fer prou per prevenir-lo. Si els Mossos, la Generalitat, l’Ajuntament i el govern central van fer prou per prevenir l’atemptat és una pregunta que val la pena fer-se, i podem assenyalar que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya té les seves reverberacions en la relació entre el ministeri d’Interior i la conselleria homòloga o preguntar-nos per què l’imam de Ripoll va poder operar lliurement si se’n tenia prou informació. Però, com és evident, aquest dubte ni cap altre es resolen amb la “nota” del 21 d’agost, ni l’objectiu de la filtració a El Periódico és aclarir responsabilitats.
Qui filtra creu que si la Generalitat i els Mossos apareixen com a responsables de l’atemptat, la credibilitat de la convocatòria del referèndum quedarà tocada, i potser aleshores la gent no sortirà a votar. Es defensen, com és natural. Però només amb propaganda.
L’operació anti-Mossos, com l’operació Catalunya, és una campanya publicitària i res més. Hi haurà més propaganda en el mes just que queda per a l’1-O, perquè ni les operacions judicials, ni la policia, ni l’exèrcit, ni el terrorisme són més forts que la legitimitat d’un referèndum. L’Estat i el seu corifeu a la premsa han decidit que l’única alternativa que tenen és que la gent no vagi a votar. Amb aquest merder han acceptat el marc del referèndum per la via dels fets.
Com que les institucions espanyoles s’aguanten sobre el discurs democràtic, davant del dret a l’autodeterminació, les úniques respostes possibles són la destrucció de la democràcia o l’intent de fer-la irrellevant. La gestió de la percepció de l’atemptat, tot el joc brut, camina a la corda fluixa entre totes dues opcions. És equidistant, com si diguéssim, entre acceptar la degradació irreversible de les institucions, inclent-hi el quart poder, o fer el possible perquè la gent cregui que votant no decideix res. Que tot acabi essent només propaganda indica que la resposta digna i senzilla és fer el referèndum i sortir a votar.