El foment de l’amnèsia
El professor James Dodd va causar tota mena d’esgarips entre els estudiants quan va dir que el nazisme havia estat la conseqüència de l’alfabetització. Un cop els darrers riures irònics van permetre-li fer un silenci dramàtic, va afegir: “Igual que vosaltres, la gent es va pensar que sabia alguna cosa”.
Quan algú em pregunta per a què serveix la filosofia, sempre responc que per saber que hi ha altres preguntes a banda de per a què serveixen les coses. Com al professor Dodd, a mi també m’agrada fer-me l’interessant gràcies a haver llegit coses que la majoria de mortals prefereixen estalviar-se. Fer-se l’interessant és un motiu prou noble per llegir, igual que escriure poesia per conquerir un hereu o una pubilla. És una de les conseqüències més tangibles de llegir sovint: veure’s forçat a relativitzar la noblesa dels motius per voler-hi dedicar energia.
Ho dic per la campanya de foment de la lectura que l’Ajuntament de Barcelona ha hagut de retirar. S’ha parlat de les faltes d’ortografia, del tuf d’amiguisme que fa l’encàrrec de Collboni a Mejide per dissenyar-la, i l’Anna Punsoda va fer-nos notar que la literatura catalana hi era tractada com un localisme pintoresc. Però les qüestions administratives i polítiques del darrer nyap del govern Colau han tapat la qüestió de fons. La campanya volia enviar llibres a Trump per “obrir-li la ment”. A banda de l’absurditat d’enviar llibres al segle XXI, el periodista Javier Borràs va dir-ne: “Tota aquesta merda entra en la llarga tradició catalana de tractar els llibres amb cursileria, imbecil·litat i moralisme sucrós”. I l’artista digital conegut com a Mr. Earl, més càusticament, va dir que els “hi sua si llegiu o no”. “El que volen és que els voteu”.
L’episodi explica molt bé que en la cultura i la política catalanes hi ha una pedanteria de fons que està pensada per esclavitzar-nos. L’apel·lació abstracta a les bondats de la lectura és una manera de posar en circulació arguments d’autoritat per reprimir la intuïció i la creativitat. Es deslliga la literatura dels interessos concrets que sempre hi ha darrere d’una idea o de l’intent de comprendre per què estimem unes coses i en menyspreem d’altres. Es defuig el xoc d’interessos per dur-lo al terreny de la superioritat moral. Llegir et fa bo i això et permet tenir les idees polítiques correctes.
Per això la campanya es dirigeix contra Trump. Si llegís, se li obriria la ment a les idees que justifiquen el nostre sistema de control social. Atacar Trump des de Catalunya i a través dels llibres és absolutament inofensiu, però no per a Trump, sinó per a la cultura de la ciutat i del país. Es protegeix el cofoisme fanàtic de saber-se al costat correcte de la història.
Tot plegat estén la idea que els llibres et donen accés a una veritat superior, una veritat que legitima la persecució d’idees contràries al consens. En nom de la cultura es promou l’adaptació al repartiment del poder existent. Es convida a externalitzar la llibertat de pensament en els mandarins del poder polític, que ja s’han encarregat de saber qui són els enemics de la cultura, i es nega el caràcter violent del qual tota hegemonia cultural prové.
Políticament, és el pacte del pujolisme amb el socialisme barceloní, del qual Collboni i Colau són continuadors, tant com ho és lliurar el departament de Cultura a Mascarell o Santi Vila. Es regala la cultura al socialisme per tal de fer-ne instrument per apuntalar la jerarquia. Oferir una política cultural alternativa implicaria visibilitzar el conflicte de fons que explica l’entramat polític i les raons per als prestigis i els ostracismes que promou. La lectura esdevé així oblit de la vida concreta. Cal tancar la ment, no pas obrir-la, per evitar el poder alliberador que tindria conèixer de debò la batalla que la literatura mira de lluitar davant del teu nas i a dins teu. La Barcelona d’aquest segle, adormida i adotzenada, geopolíticament sorda, prové d’haver entregat tot el vocabulari per parlar de cultura i literatura a la idea que l’art és com un ovni, un objecte que ve del no-res, en lloc de ser el terreny on es lliuren les batalles a les quals no pots renunciar, les més immediates, les que et connecten amb les pors i les fragilitats o amb la voluntat de poder i de llibertat. Suposo que per això en diem lletraferits, dels que acaben com un Quixot.
Té raó el filòsof Rorty quan diu que la literatura et pot fer menys cruel perquè et fa imaginar les crueltats concretes a les quals els altres estan sotmesos. Però també necessites alliberar-te’n: viure a través de la crueltat en abstracte pesa tant que acabes sotmès pels que et volen fer creure que les teves raons, el teu dolor i la teva esperança són fruit de la ignorància.
