Els dracs de la meva vida
A mi també em passa que des que tinc una filla regurgito cançons de quan era petit. L’altre dia li cantava El monstre de Banyoles i al final em vaig quedar mut, ella em mirava com dient “Què fots?”, i vaig tornar a començar-la, escoltant la lletra. M’havia quedat astorat perquè, mig adormit, havia cantat les estrofes en l’ordre incorrecte, la tercera per la segona. La cançó és un tema antic: un monstre, tipus drac, té un poble subjugat. La gràcia, però, és que a diferència del relat clàssic no hi apareix un cavaller que mata el drac, sinó que “la gent de tota la contrada, un tracte amb gràcia amb ell varen signar: donar-li cols, patates i albergínies, perquè aquell monstre es tornés vegetarià”.
La meva infantesa va tenir cinc dracs. El de Banyoles (no sé si un drac ben bé), el de Sant Jordi, el de Son Goku, Puff i el Dragui. Potser perquè me’n dic, sempre havia entès la llegenda de sant Jordi des de la perspectiva del cavaller. La moral era: arrisca la vida per ajudar algú en perill. Però sembla que la interpretació estàndard és identificar-se amb el poble, a qui un foraster salva de la seva incapacitat de desfer-se d’un enemic formidable. L’origen de la llegenda confirma aquesta lectura: des de les cultures mesopotàmiques fins al mite de sant Jordi Matamoros, que apareix en el Llibre dels fets de Jaume I, el tema és la intervenció sobrenatural que salva el poble. Els darrers anys s’ha posat de moda la lectura feminista que, mirant-s’ho des del punt de vista de la princesa, critica l’heteropatriarcal necessitat d’un home que amb una llarga llança salvi la dona desvalguda. Tot bé, però jo prefereixo ser el cavaller audaç i altruista, si no és molèstia, que per cert al final no es casa amb la princesa.
Per aquest motiu em generava certa confusió que en la sèrie sobre la història de Catalunya dels anys 80 el protagonista fos el Dragui, un draguiró simpàtic i maldestre que viatja en el temps. La sèrie mostra molt bé el pujolisme: la recuperació d’un espai des d’on explicar que hom existeix, però al cost de la folklorització de la història i la humanització del drac. El pujolisme és més postmodern del que s’admet: tota solidesa és aparent i el que et salva és el mateix que et condemna. La bombolla d’oxigen necessària per pensar-se sense la historiografia espanyola moderna es gasta tota cantant el “som un paííís miiil·lenaaariii” de la sintonia.
L’èxit de Puff era un drac màgic també fa pensar. La cançó original prové del poema dels anys 30 d’Ogden Nash The tale of Custard the Dragon, que explica la història d’un drac poruc que viu amb la petita Belinda i un gos, un gat i un ratolí que són uns milhomes. Quan un pirata els ataca, però, les tres mascotes s’amaguen i és Custard qui salva el dia. Escrit quan Hitler ja era al poder, el conte explica de molt nord-americana manera el sentit del coratge, que sempre parteix de la por i la humilitat, i ensenya els límits de la domesticació de la bèstia. Als anys 50, Leonard Lipton, amb només 19 anys, s’hi va inspirar per escriure un poema, i Peter Yarrow va fer la famosa cançó dels anys 60. Coincidint amb l’esperit naïf que s’oposava a la por de la Guerra Freda, Puff representa la nostàlgia de la innocència i la sacralització de la infància com l’únic moment de bondat veritable. A mi el nen que abandona Puff em semblava un imbècil, i encara avui, preparant aquest article, se m’humitejaven els ulls escoltant-la. La meva filla somriu i assenyala la pantalla, però ja plorarà: la cançó és perfecta per fer-te sentir culpable de perdre el sentit de la fantasia, quan en realitat normalitza el sentimentalisme i el cinisme a parts iguals. No m’estranya que triomfés a l’Europa i la Catalunya dels 60 i 70.
En les versions narratives d’El monstre de Banyoles s’hi diu que la desolació i les desaparicions que s’atribueixen al monstre són en realitat causades pels exèrcits de Carlemany, que arrasen amb el menjar i s’enduen els joves per fer-los soldats. Un monjo francès ensenya als banyolins que el monstre és herbívor i manso. La religió civilitza els bàrbars de la Marca Hispànica i els ensenya el cost de la política. Aquesta història no apareix a la cançó. La segona estrofa d’El monstre de Banyoles, que jo havia cantat per error com a estrofa final, diu que “els cavallers que amb ell volien brega, se’ls endrapava com qui no menja res”, i és així que es justifica el pacte entre els vilatans i el monstre per fer-lo vegetarià de la darrera estrofa. No es diu per què el drac accepta aital pacte. És més realista el meu ordre. El meu país porta tota la vida intentant dir-me que puc ser un cínic o un il·lús si no oblido que un dia vaig ser la víctima innocent. Sort de Son Goku.