El cul llogat
El turisme ha crescut arreu del món. En part, per la incorporació de turistes de països emergents, com la Xina; en part, perquè la caiguda del preu del petroli ha abaratit el transport. Que l’euro baixés va acabar convencent els europeus de quedar-se al continent. La crisi va abaratir els preus a casa nostra i ens vam tornar competitius. I com que els països d’on vénen els nostres turistes han anat sortint del forat, hi ha més alegria.
Per acabar-ho d’arrodonir, la competència és un erm. Egipte tenia 14 milions de turistes internacionals abans de la Primavera Àrab. Tunísia, set. Grècia, enmig del seu caos, va perdre’n un 8%. França, després dels atemptats de Niça i París, un 16%. Fins i tot Turquia ha vist com el fallit cop d’estat i la reacció autoritària d’Erdogan li causen caigudes del 30%. Un estudi del BBVA calcula que el 35% de l’increment del turisme a Espanya es deu a la tensió geopolítica.
L’increment no és menor: tres anys consecutius de rècord. El 2015 Espanya va rebre 68 milions de turistes, Catalunya en va rebre 19, i Barcelona, gairebé nou. El mateix dia que Colau anunciava la multa a Airbnb es van publicar les dades d’increment d’ocupació hotelera: un 3%. I els turistes creixen a un ritme superior al 4%.
Tot això és salvatge i en part conjuntural. És difícil predir què passarà: ¿ens atraparà el caos o tornarà l’estabilitat arreu? Les administracions estan superades. Just quan les Terres de l’Ebre o el Pirineu comencen a notar un increment prou fort per donar-se cops a la panxa, la ciutat de Barcelona rebenta les costures. L’equip de l’alcaldessa Colau, que es va presentar amb un programa que no només deia que volia lluitar contra els problemes d’habitatge i els efectes nocius del turisme, sinó que va vendre’ns que el problema era de voluntat política, s’ha trobat, a més, amb la disrupció de l’economia “col·laborativa”.
Airbnb és el primer dels conflictes, però no serà l’últim. Uber, Wallapop, Github, fins i tot Twitter i Facebook, són exemples de com el mercat digital destrueix antics monopolis i ofereix un servei difícil de batre. La pregunta de fons és si aquests nous serveis poden ser regulats de la mateixa manera que els serveis que substitueixen.
Un exemple és la multa que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a Airbnb: els multen perquè a la seva web de pisos n’hi ha molts que no estan registrats com a turístics. Però no fa ni sis mesos la Comissió Europea va emetre un informe que diu que aquesta mena de plataformes poden “quedar exemptes de responsabilitat per la informació que emmagatzemen en nom de qui ofereix el servei”. L’infractor és qui posa el pis a la infraestructura d’Airbnb, no la plataforma, segons aquesta interpretació. Però la novetat de la situació, i la irreversibilitat del futur que ens porta, obliga a ser escèptic amb totes les posicions, també la de la UE, que no és pas vinculant. De fet, Nova York, San Francisco i Berlín estan en litigi polític amb Airbnb, i alhora Airbnb ha signat acords amb 200 ciutats, incloent-hi París i Amsterdam, i en alguns llocs és clau per recaptar taxes turístiques (cosa que Junqueras preveu als pressupostos).
El debat és complex: ¿l’aparició d’Airbnb encareix el mercat de lloguer, com diuen els regidors de Colau i les immobiliàries locals, o posa al mercat habitatges desocupats i a la llarga justament té l’efecte contrari, com diuen els economistes? A Airbnb li interessa rebaixar molt les condicions d’entrada al mercat; si hi afegeixes paperassa, els ensorres i envies el negoci al mercat negre, que és on era i on serà. Als hotelers els interessa que l’Ajuntament tracti Airbnb com els tracta a ells -i els multi-, frenar-los i guanyar temps per, amb sort, adaptar-se, com ja passa amb els hotels de Nova York, cada cop més semblants a pisos d’Airbnb.
Dels 20.000 anuncis que té Airbnb a Barcelona, ¿quants són pisos, 10.000? El problema de l’habitatge a Barcelona és d’oferta, i la demanda no té pinta de baixar, encara menys la turística. Els efectes nocius del turisme a Barcelona superen amb escreix el que un conflicte entre Colau i Airbnb pugui significar. També els beneficis. El xoc de l’economia “col·laborativa” va més enllà de fer metàfores des de les regidories per escalfar els ànims dels veïns frustrats.
Ara que ningú no li aprova el pressupost municipal, un mes després d’una suposada reunió “constructiva” entre Ajuntament i empresa, això té tota la pinta d’una barreja de cortina de fum i masturbació ideològica. El camp de joc permet moltes posicions i un magnífic debat, però derivem cap al dogmatisme. I s’enganya la gent sobre les causes del que ens passa, per dissimular la impotència. Quan Airbnb recorri la multa, que Pisarello munti una reunió. Obrim la conversa. Ahir.