Com fabricar una bomba de rellotgeria

No és casualitat que tothom parli dels nens. Les coses que donàvem per descomptades, els valors que havien de durar per sempre i les estructures socials i polítiques que consideràvem més sòlides -amb aquella alegria sense estridències, ben alimentada i segura, que ha definit Europa i els EUA des de la fi de la Guerra Freda- estan trobant un final confús, típic de les èpoques decadents. És un món esgotat que ningú no sap com defensar sense semblar un cínic o un beneit, però que no acaba de marxar i amenaça d’empantanegar-ho tot. Totes les alternatives semblen terrorífiques. I aleshores hi ha els nens. En la manera com mirem els nens s’hi concentra l’ansietat, l’esperança i el cinisme d’aquest temps.

Aquell discurs tan lloat de Michelle Obama durant la campanya electoral, que feia de la sensibilitat de les seves filles el barem per establir si una cosa era políticament bona o dolenta, significava la renúncia a un estàndard adult i sincer, i augurava la derrota intel·lectual dels qui havien de salvar-nos. L’autobús dels penis i les vagines, que fa dels més vulnerables -nens i transsexuals- una arma llancívola per a una guerra cultural, mostra que els fonamentalistes catòlics han renunciat al discurs més autoexigent del cristianisme i ja cavalquen líquidament sobre els febles. La reacció censora també fa de la protecció de la innocència un valor superior a la llibertat d’expressió d’idees menyspreables, i rebaixa els estàndards de tothom ben a prop dels prejudicis i els sentiments sense raó o política. És la infantilització.

Mentrestant, aquesta setmana el departament de Salut ha publicat un informe que confirma que són els nens (i sobretot les nenes) de famílies pobres els que estan rebent amb més virulència l’impacte de la crisi econòmica de la darrera dècada. Aquest és el quart informe que publica l’Observatori sobre els Efectes de la Crisi des del 2013, i la foto resultant és cada cop més clara: el deteriorament de la vida i la salut dels menors és superior al de la resta de la població, fins al punt que els menors de 16 anys han passat a ser el principal col·lectiu de risc. Qüestions tan significatives com la morbiditat, la salut mental, el consum de fàrmacs o l’hospitalització són centrals en aquest deteriorament i estan correlacionades, com una condemna, amb situacions econòmiques fràgils, amb barris i comarques concrets, amb l’educació de la mare o l’atur dels pares. Alhora, aquestes famílies presenten un increment superior de problemes de salut mental, consum de psicofàrmacs i taxa de suïcidis. Els fills més febles de la crisi només han vist com el món es destrueix per dins i per fora.

Es pot dir el mateix de l’educació. Professionals, sindicats, el departament d’Ensenyament o la Fundació Bofill alerten de fa temps de les dificultats que té el nostre sistema per revertir els efectes del punt de partida familiar o la carència de xarxes comunitàries sòlides. Això és especialment difícil en barris i poblacions amb una elevada presència d’immigració, on hi ha escoles que fan una feina ingent amb percentatges d’immigrants que arriben al 80%. El 2013 ja hi havia més de 50 escoles amb més d’un 60% d’immigració, i el 2014 el Govern va publicar una llista de 340 centres educatius en situació de “màxima complexitat”, en què destaquen barris econòmicament vulnerables de Barcelona o de l’àrea metropolitana i comarques depauperades amb forta presència d’immigració .Que hi ha un problema de segregació, amb els matisos que es vulguin, no pot sorprendre a ningú. L’audàcia i la creativitat que la immigració aporta a una societat s’ha anat degradant en carn de canó.

El deteriorament de la salut, la cronificació del fracàs escolar i la condemna a reproduir el pitjor de l’entorn alienat on molts d’aquests infants han crescut contrasten amb l’allau de recerca científica que diu que la primera infància, fins i tot l’embaràs, és determinant en l’èxit intel·lectual, social i econòmic d’individus i societats. Més encara en el context de la Quarta Revolució Industrial, en què l’automatització i la cibernètica faran obsoletes les tradicionals estructures laborals amb treballadors poc qualificats en indústria i serveis. Molta gent parla d’una revolució educativa, i es comença a experimentar, però encara no hem trobat prou idees clares i exitoses, ni com alliberar-les, incentivar-les o implementar-les on només la força de l’estat pot penetrar. Veig poca gent disposada a pagar el preu que una revolució així implica per a tota la cultura. Mentrestant, tenim el talent atrapat en una espiral de marginació, reproduint les desigualtats del model anterior, obsolet, però encara dominant, empantanegant-ho tot, com un nen consentit.