Jordi González: l'àngel caigut

Té l'ambigüitat dels xòumans de cabaret del Berlín decadent que exhauria les últimes hores d'orgia pressentint el rítmic repic de tacons dels nazis. En algun moment va poder ser àngel, però el costat fosc l'ha anat engolint davant nostre sense que tingués cap retrat tancat a l'àtic amb pany i clau que entomés les arrugues del seu somriure sinistre.

No abandona mai la veu impostada dels radiofonistes clàssics i enmig dels aldarulls, els insults i els crits, manté una mel·líflua ponderació i segueix pronunciant bé cada síl·laba.

Diu que titllar d'indecent la teleporqueria que presenta insulta els milions que se la miren. Com si l'ètica fos qüestió de quantitat i el progrés moral no el marqués, justament, trobar degradants certs espectacles de masses.

No fa ni dos segles el gran reality show de Barcelona eren processons que duien reus a la forca. La gent es matava, literalment, per veure-les. Pel camí els arrencaven trossos de carn amb tenalles i va caldre una llei que garantís que arribaven vius al cadafal per no aigualir la festa a la massa que s'hi apinyava.

És la massa que ell respecta tant. La respecta si seu calladeta al sofà, perquè si una santa indignació la transforma en ciutadans que es mobilitzen a través de les xarxes socials, hi veu una turba que l'està linxant. El gran paladí de la llibertat d'expressió troba intolerable que la massa piuli.