Aquest article no cerca l’acarnissament, sinó entrar en el fons de la qüestió que plantejava Jordi Évole en la seva entrevista al programa televisiu de Ricard Ustrell: “Quin problema hi ha amb espanyolitzar TV3?”. Com que la intenció del periodista de La Sexta era debatre a fons aquesta qüestió, crec que es mereix una resposta extensa i no només un estirabot de Twitter. A banda, crec que Évole és un molt bon professional i que el seu documental No me llame Ternera n’és un bon exemple: excel·lent en el fons, en la forma i en l’exercici d’empatia a banda i banda. Una altra cosa és que Évole no només entrevista, o vehicula missatges d’altres, sinó que pren partit. Marca territori. Per exemple, al principi d’aquest mateix documental Josu Ternera li explica que l’entrevista es desenvolupa al País Basc. I Jordi Évole li deixa clar que, per a ell, es troben a França. Un exemple gràfic del que s’entén per marcar territori.
“Espanyolitzar” és marcar territori? Évole assegura que el que volia dir era que TV3 s’ha d’apropar a barris castellanoparlants, si no vol quedar tancada en una audiència recorrent i circular. Però ho sento: sí, “espanyolitzar” és marcar territori. És marcar territori sentimental i ideològic, i és assenyalar uns indrets de Catalunya que tenen una realitat suposadament més “complexa” o més “diversa”. Aquest és l’error: la complexitat i la diversitat es troba, de manera força més concentrada, en barris com el Raval (on el problema lingüístic ni de lluny és la comunitat castellanoparlant) o en ciutats com Salt (on no hi ha problema amb el coneixement del català). Si Évole vol circumscriure-ho al debat entre catalanoparlants i castellanoparlants, ha de referir-se a Pedralbes molt abans de referir-se a Bellvitge. I ha de saber, i ja ho sap, que aquí hem escollit fer un país sense discriminacions per raó de llengua. Sense que ningú quedi eximit de conèixer el català i el castellà, i de ser tractat en igualtat sobretot en el terreny de les oportunitats. Estic segur que Évole comparteix, encara, la idea que el català mereix una protecció especial. Potser ell dirà que la raó és el risc de desaparèixer. Jo no: per mi la raó és que és la llengua d’aquí. M’és igual com soni, perquè no ho dic amb to excloent: aquesta és la llengua d’aquí, com l’anglès és la llengua dels Estats Units per molt inclusiu, meltingpotià i “diversity friendly” que fos un president com Barack Obama. L’anglès és la llengua dels Estats Units, i mereix prioritat per aquesta simple raó. I en el cas de TV3 segurament la raó és la mateixa.
Atès que el diàleg català-castellà continua essent de pura diglòssia a favor del segon idioma, que TV3 prioritzi i fins i tot dediqui tots els seus esforços a una cosmogonia característicament catalana, és a dir autòctona, és a dir tan oberta com es vulgui però identificable i diferenciable de les altres (especialment del castellà, que l’amenaçaria fins i tot si no volgués), no deixa espai a cap “espanyolització”. Volem que els habitants del Raval siguin dels nostres, vinguin d’on vinguin, i volem que els habitants de Salt siguin dels nostres tinguin la pell del color que la tinguin. També volem que els ciutadans de Bellvitge siguin dels nostres, és a dir catalans, culturalment catalans, parlin la llengua que parlin. D’això anava la immersió, i d’això va TV3: catalanitzar no ha estat mai excloure ningú per parlar castellà, com es pot veure des de fa dècades en els convidats a la cadena catalana; catalanitzar té a veure amb convidar, i molt més a veure, per exemple, amb deixar votar un referèndum d’autodeterminació. Votant és igual l’idioma que parlis, o si et sents català o espanyol: votes i punt. I votes pensant en el millor per al futur d’aquesta comunitat.
"The world will be Catalan or Taliban” volia dir, en paraules de Bill Clinton quan va visitar Barcelona l’any 2001, que hi ha una manera de conviure en què ser ciutadà sigui una invitació constructiva, oberta, cívica, respectuosa, de contrapesos justos: la invitació a la catalanitat té forma de llengua pròpia, i no (per ara) de DNI. Per això espanyolitzar TV3 no és un contrapès just, per molt que “visquem en aquest país”. És un error, és una frase desafortunada i que potser ell hauria de repensar-se. I no passa res, i per mi Évole és un dels nostres: perquè no voldria que, a banda del seu error, s’equivoqués ara també considerant-se una víctima. No, només faltaria això. No en el meu nom.
