Polítiques de país

President de Metges de CatalunyaÉs evident que Catalunya està en un atzucac de difícil solució. Sigui com sigui, no és previsible que la sortida a l’actual conflicte polític es produeixi en un termini curt de temps, i això, des del punt de vista del progrés social, ens ha de portar a una conclusió de consens: el país no es pot aturar. Ja sigui per l’evolució del procés independentista o per l’aplicació de l’article 155, Catalunya està rere un semàfor vermell que no li permet avançar, i les necessitats són moltes i urgents. Necessitem la formació d’un Govern fort, amb plenes competències, capacitats i autonomia per fer polítiques de país. I entre aquestes polítiques no hi ha dubte que destaquen les de l’àmbit sanitari.

Arran de la crisi econòmica i les retallades que, com va reconèixer un dels seus artífexs, Artur Mas, van deixar els serveis públics en el moll de l’os, la sanitat catalana ha perdut més de 1.000 milions d’euros. El pressupost més gran que ha tingut mai el departament de Salut és el de l’any 2010, amb 9.875 milions, mentre que els últims comptes aprovats van assignar una partida de 8.849 milions a la conselleria més gran de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu del nou Govern, per tant, no pot ser altre que acostar-se el màxim possible a la xifra de fa vuit anys i elaborar un pla de finançament per augmentar-la a mitjà termini. Segons els càlculs dels experts i observant la despesa real que es genera any rere any, el pressupost de Salut s’hauria de situar al voltant dels 12.000 milions d’euros anuals. Amb una població cada vegada més envellida i amb més necessitats assistencials, i amb un increment de les patologies complexes, el finançament no pot quedar congelat ni decréixer. A més, com a conseqüència de la nefasta política de retallades, arrosseguem alguns problemes que cal resoldre amb promptitud. La reducció de les llistes d’espera quirúrgiques i la renovació dels equipaments obsolets són els més urgents.

Així doncs, l’increment del pressupost ha de tenir un caràcter finalista, és a dir, prioritzar l’assistència. Almenys un 25% dels recursos sanitaris s’han d’adreçar a l’atenció primària, per reforçar les plantilles i millorar les condicions de contractació dels professionals. Pel que fa a l’àmbit hospitalari, els nous ingressos han de permetre obrir més llits d’aguts a partir de les necessitats estructurals dels centres i optimitzar el procés d’atenció, organització i drenatge dels serveis d’urgències. En aquest sentit, s’ha de remarcar que els plans elaborats per Salut en l’última legislatura -l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Comunitària (ENAPISC) i el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC)- apuntaven en la bona direcció i convindria que el pròxim conseller mantingués el compromís de desenvolupament de les mesures i actuacions previstes en aquests projectes dotant-los del corresponent pressupost.

D’altra banda, és necessari abordar la millora de les condicions laborals i retributives dels professionals sanitaris, que també arrosseguen encara les seqüeles de les retallades. El context no és gens favorable: inestabilitat laboral i precarietat contractual, que afecta especialment els metges més joves, i una situació de la demografia mèdica que projecta a curt termini un dèficit molt important de facultatius a Catalunya, ja que en els pròxims deu anys es jubilarà un terç del col·lectiu mèdic que ara mateix està en actiu. El pla de garantia de l’estabilitat laboral que Metges de Catalunya i la resta de sindicats, col·legis professionals i patronals vam signar l’abril de l’any passat amb el departament de Salut és un bon punt de partida que també ha de tenir continuïtat, però calen decisions estratègiques si volem garantir el manteniment de la qualitat assistencial i aturar la fugida dels metges que formem aquí amb excel·lència i que han de buscar oportunitats professionals en altres sistemes sanitaris. I cal aplicar la perspectiva de gènere en un sector cada vegada més feminitzat que sovint oblida la promoció de la igualtat i les mesures de conciliació.

Fa molts anys que ens vantem (amb raó) de tenir un dels millors sistemes públics de salut del món. Aquesta joia de la corona que hem construït entre tots i que, en gran part, és possible gràcies la vocació de servei i la dedicació dels seus professionals, es pot esmicolar si cau en l’abandonament o l’autocomplaença. Construir salut és construir futur i país.