Ciència extramurs a la Ciutadella
El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) acull cada dia més de 1.400 persones dedicades a la recerca en ciències de la salut i de la vida. Una comunitat de gent jove, de més de 50 nacionalitats diferents, que produeix nou coneixement, pensa en el futur i parla en anglès. El PRBB és una infraestructura pública participada per la Universitat Pompeu Fabra. Lògicament, els residents del PRBB tenim una relació quotidiana amb les persones i les instal·lacions del Campus de la Ciutadella de la UPF; en canvi, el mateix Parc de la Ciutadella ens és un espai aliè, ja que el mur que l’envolta ens el fa inaccessible. El fet és que, des de finals del segle XX i extramurs al Parc, la dimensió científica de la Ciutadella ha crescut de manera extraordinària en dos pols. Un d’ells és el del costat mar de la Ciutadella, amb la presència del PRBB, els estudis de medicina, biologia, enginyeria biomèdica i infermeria de les universitats Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona, i l’Hospital del Mar.
L’altre gran pol de coneixement extramurs és el magnífic campus de la UPF instal·lat a les antigues casernes militars. En Jaume Badia, en el seu recent article, també ha expressat de forma prou eloqüent la segregació que viu la universitat respecte del Parc per culpa del més de mig quilòmetre de mur ofensiu, urbanísticament parlant. El fet és que aquest pol de coneixement seguirà creixent extramurs. D’aquí uns anys, quan la UPF desplegui futurs projectes científics i acadèmics als espais que corresponen als antics habitacles darrere d’una de les casernes i a l’antic mercat del peix, la força científica d’aquella zona acabarà sent una de les més importants de Catalunya. Fa uns dies en Jordi Carrió ens recordava que, quan Barcelona va desmilitaritzar el Parc de la Ciutadella, els polítics del moment van fer “un parc públic obert a la ciutat i al mar que respirava ciència en tot els seus racons”. Entrats ja al segle XXI, la realitat és ben distinta: el Parc de la Ciutadella hauria d’estar respirant moltíssima més ciència que fa cent anys, però no ho pot fer, ja que els murs que l’envolten li ho impedeixen.
El trànsit entre aquests dos pols, del PRBB al Campus de la UPF, és una grata passejada d’uns deu minuts, un trajecte que fan molts turistes i que passa per damunt de la ronda Litoral per la zona coberta del Parc de les Cascades, abans de pujar i baixar per la caixa que cobreix l’inici del soterrament de les vies que provenen de l’Estació de França. Jo el faig diàriament per anar a la Fundació Pasqual Maragall, amb seu al Campus de la Ciutadella de la UPF, una entitat que també ha quedat ubicada al costat de l’infranquejable mur del Zoo. Més a la dreta d’aquest trajecte, durant l’Exposició del 1888, s’hi va fer un ampli i efímer pont de ferro que, tot esquivant les vies del tren, connectava el gran Pavelló de la Indústria del Parc amb altres pavellons edificats davant de la platja. L’enorme Pavelló de la Indústria va acollir les delegacions internacionals i ocupava el gran espai on avui hi ha el Zoo. Durant la Barcelona postolímpica algú va pensar a recuperar aquest pont de la Marítima. Només cal anar a l’entrada principal del camp de futbol del Parc de la Barceloneta per veure-hi una cosa insòlita, un principi de rampa rovellada que no va enlloc. Qui ho va autoritzar es va quedar descansat, lleig com ell sol; el fet és que aquest principi de res mai es podrà culminar mentre el Zoo segueixi a la seva ubicació i amb la finalitat actual.
Desitjos a part, no estic capacitat per opinar ni predir on serem d’aquí uns anys pel que fa a les instal·lacions del Zoo; mentrestant, però, cal prendre nota que els equipaments que hi ha fora del mur del Zoo irradien joventut, futur, ciència i nou coneixement. En canvi, el Zoo no té encara un pla de replantejament rigorós. Pel que llegeixo, hi ha molta confusió, i són preocupants les discrepàncies entre els diferents grups polítics de l’Ajuntament. No obstant això, el Zoo té una oportunitat que segurament no tenen la majoria d’instal·lacions semblants d’altres ciutats. Amb aquest entorn universitari i de centres de recerca tan dens, el Zoo podria fàcilment transformar-se en un centre de recerca científica d’excel·lència. Només falta aquest bé tan escàs anomenat voluntat política. Ben segur que un nou zoo científic podria prescindir dels seus indesitjables murs i, per cert, obriria unes expectatives de creixement professional inèdites a tots els seus treballadors.