Un gran parc al mig de Barcelona
ArquitecteSempre que vaig a Londres intento trobar una estona per passejar pel Hyde Park. La mida del parc és tan gran que ràpidament perds de vista els edificis i et veus envoltat d’immensos prats d’herba i arbres. És sorprenent el silenci i la pau que s’aconsegueixen al mig d’una ciutat amb una vitalitat i un trànsit tan intensos. El mateix es pot dir del Central Park a Nova York, per posar tan sols dos exemples coneguts i experimentats per tothom. Aquesta sensació és molt difícil d’aconseguir a Barcelona. És cert que Collserola, Montjuïc i el Parc dels Tres Turons són espais naturals envoltats de densitat, però la seva topografia els fan poc accessibles. Algú em dirà que el model d’aquests parcs és difícilment extrapolable a un clima mediterrani com el nostre, però això no és del tot cert. Fa anys, dissenyant amb en Martí Franch els jardins al voltant del Museu Can Framis, ens vàrem proposar transformar un solar buit i erm en un bosc frondós que permetés aïllar-te de la ciutat, i crec que en poc temps s’ha demostrat que amb arbres autòctons i heura entapissant es poden aconseguir espais naturals de poc manteniment i prou efectius.
Tot això em ve al cap al voltant de les propostes per donar un nou ús a l’espai ocupat per l’antiga presó Model, una extensió de dues illes de l’Eixample que per la seva situació estratègica i dimensió constitueix una oportunitat de construir un gran parc que és poc probable que es torni a produir en un futur proper. Les tres propostes provisionals que s’han pogut veure coincideixen a tractar de conservar en part l’antiga presó, però mutilant-la fent desaparèixer algunes de les galeries –una de les propostes tan sols en deixa una, fent irreconeixible la forma original– i deixant al seu voltant un parc fraccionat i poc compacte, molt lluny del magnífic espai verd que podria ser si s’enderroqués. Les raons adduïdes per conservar la peça són de dos tipus: d'una banda, el respecte a la memòria històrica i, de l’altra, la necessitat d’encabir-hi uns equipaments i habitatges necessaris per al barri.
Soc un ferm convençut que cal conservar sempre els edificis independentment del seu valor patrimonial o arquitectònic, però crec que en aquest cas es donen una sèrie de circumstàncies que potser ens haurien de fer dubtar. La primera i més clara és el dèficit endèmic que tenim en aquesta ciutat d’espais verds i les poques oportunitats que tindrem de construir un parc com aquest en un futur. La segona, que la geometria del panòptic, el seu valor més interessant des d’un punt de vista patrimonial, es desvirtua completament si n’eliminem alguna de les galeries. La tercera, que, precisament per aquesta tipologia tan rígida, l’antiga presó no permetrà ser adaptada fàcilment als requeriments dels diferents equipaments. És a dir, que podem acabar tenint un parc petit i fragmentat amb uns equipaments maldestres de funcionament incòmode molestant al mig i a sobre amb un patrimoni grotescament mutilat. Potser val la pena repensar-s’ho.
L’antiga presó, amb una forta càrrega emocional, s’ha guanyat al llarg de la seva història prou arguments per enderrocar-la. No cal patir per l’oblit, segur que no hi ha millor memorial de tot el que ha passat en aquest lloc que el que podria ser aquest bosc. Si el que preocupa és la necessitat d’ubicar habitatges i equipaments, potser hauríem d’esforçar-nos a trobar alternatives més adequades. La gran dimensió del buit que obtindríem potser permetria, per exemple, augmentar en unes quantes plantes les edificacions del perímetre i obtenir prou superfície per encabir-hi els habitatges.
I ara que ningú em vingui amb l'argument que construir parcs acaba produint gentrificació, perquè aquest és un problema extremadament greu però que de cap manera es pot resoldre renunciant a la millora de l’espai urbà. Tots els arguments són raonables, però pensem que amb aquests mateixos criteris ara, en comptes de tenir el Parc de la Ciutadella, tindríem una fortalesa militar de Felip V.