Trista UE rere el 155
A recer del 155, els unionistes d’aquí i d’allà ens acusen d’ingenus als que creiem en una independència pactada -cosa que demostra que tenen més mal concepte d’Espanya del que tenim nosaltres- o bé ens acusen directament de mentir per amagar els costos que suposaria la independència. Uns costos que es deriven, precisament, de l’absència del pacte esmentat i que poden augmentar amb la durada i la intensitat del conflicte. Però en això no ens enganyem: la rendició no hauria sortit de franc. La marxa de seus socials d’empreses no és d’ara ni és una cosa que afecti només Catalunya. A finals dels 70 aquí hi havia la seu de 80 de les 250 principals empreses espanyoles; a Madrid n’hi havia 50, i a la resta de l’Estat, 120. Però a finals dels 90 a Catalunya en quedaven 50; a la resta de l’Estat, només 60, i a Madrid ja n’hi havia 150. Ho denunciava Pasqual Maragall en un article del 2001 amb el títol “Madrid se’n va”, en què denunciava que algú havia decidit que, a més del poder polític, Madrid havia de concentrar el poder econòmic.
Fa pocs dies un diari de Madrid celebrava que la capital de l’Estat hagués passat de representar el 15% del PIB als anys 80 a representar-ne avui un 19%; el mateix pes econòmic que Catalunya, que no l’ha variat en aquest període. Ho celebraven com un gran èxit quan, de fet, evidencia un rotund fracàs de la política d’equilibri econòmic i correcció de disparitats regionals, segons la qual estan justificades les transferències fiscals de les regions més pròsperes cap a les que ho són menys. Com va passar amb el Fons de Cohesió europeu, que va acabar rescatant els països que més diners n’havien rebut, la mal anomenada solidaritat regional a Espanya congela -sinó augmenta- les disparitats regionals, i no es tracta mai d’una transferència dels rics als pobres, com explicava aquí fa uns dies a l’article “La secessió dels rics”. Com a millor exemple tenim l’enlairament de Madrid a costa de les altres regions espanyoles: només Catalunya ha resistit l’embat, i a un cost que explica ben clarament la situació actual.
No és en absolut cert que menystinguéssim els costos de transició. Simplement pensàvem en termes econòmics, segons els quals els actors decideixen racionalment i acaben triant la solució més avantatjosa. I només si Madrid pretén créixer a costa de Catalunya es pot entendre la seva actitud, que al capdavall reforça la nostra. Sí que pot ser cert, en canvi, que hàgim pecat d’ingenuïtat en relació amb Europa, de qui esperàvem una resposta semblant a la que van tenir al seu dia els Estats Units davant la secessió de Vermont de l’estat de Nova York, o la de Maine de l’estat de Massachusetts; és a dir, donar la benvinguda a un nou soci, nova saba per a un projecte que va néixer per superar els vells nacionalismes d’estat i que ha acabat sent el seu club privat, un refugi per fer-se forts abans d’acceptar que el seu rol històric ha periclitat. De fet, i des de la crisi de l’euro, la Unió Europea com a institució al servei dels ciutadans europeus quasi ha desaparegut i el seu lloc l’ha usurpat el Consell Europeu, és a dir, els estats membres i els seus acords intergovernamentals, tant per sotmetre Grècia a un rescat draconià com per acordar amb Turquia el pagament d’uns diners perquè es quedés amb els refugiats sirians.
La paradoxa és que ha estat la mateixa UE qui ha donat força a l’emergència de moviments sobiranistes a Escòcia, Baviera, el Vèneto, la Llombardia, Catalunya, Còrsega... Perquè el mercat únic ha fet saltar pels aires els equilibris estat/regió previs i ha reduït els costos d’esdevenir un estat “dins la Unió”; un estat de nova planta, més lleuger, sense exèrcit ni fronteres. Per això apugen el cost els vells estats nació: per mirar de contenir el que esdevindrà impossible de contenir. I mentre ho continguin, mentre la UE sigui presonera dels vells estats membres, l’euroescepticisme no deixarà d’augmentar arreu i el projecte europeu serà un projecte fallit.
Els que ens acusen d’ingenus i mentiders ja devien donar per descomptat tot això. Ja devien donar per fet que Espanya és irreformable, i en això gairebé hi coincidim, i Europa també. I que, per tant, ni cal ni es pot fer res. I en això som molts els qui no hi coincidirem. Molts a Catalunya, a Espanya i a Europa. Perquè els estats es repleguen però els ciutadans no, i els acabaran sobrepassant. Com sobrepassaran la colla de cínics que afirmen que no es pot fer res, que intentar-ho és costós, a més d’inútil, que cal acceptar l’ordre constituït, la concentració econòmica territorial i en poques mans, la desigualtat creixent, la pobresa... Els sobrepassaran i defensaran la República, encara que sigui al cor mentre no pugui imperar al carrer.