John Carlin: "Conèixer Mandela és el millor que m'ha donat el periodisme"

Ha viscut a l'Amèrica Llatina, a Sud-àfrica i als Estats Units, on ha explicat els conflictes i la política a través d'històries humanes tan conegudes com les de Nelson Mandela o Leo Messi o tan anònimes com les d'un pres al corredor de la mort. Creu que el periodisme no morirà mai: "La gent sempre tindrà necessitat d'històries". El seu últim llibre és Rafa, la meva història (Columna).

Sempre va voler ser periodista?

No, jo vaig anar a parar al periodisme per casualitat. Vaig començar treballant al Buenos Aires Herald, perquè vivia a l'Argentina, i vaig començar la feina sense gaire emoció. El que m'agradava era escriure. De l'Argentina vaig marxar a Mèxic, i després a Nicaragua i el Salvador, allà va ser on vaig començar a fer periodisme de veritat. I en vaig aprendre sobre la marxa, observant altres periodistes més veterans que jo.

¿Creu que el periodisme s'hauria d'ensenyar a les universitats?

Jo crec que no. No crec que aquest ofici sigui tan solemne per tenir una carrera universitària. En això em surt la vena britànica, perquè els britànics odiem la solemnitat i per això som tan irònics, la vida és massa absurda per prendre-se-la solemnement.

Després de Llatinoamèrica va marxar a Sud-àfrica en una època històrica fascinant amb un personatge, Nelson Mandela, a qui ha conegut bé.

Sí. Va ser un immens privilegi poder-lo conèixer. És el millor que m'ha donat el periodisme, i això que he conegut gent extraordinària arreu.

Com és Mandela més enllà del polític?

Mandela és carismàtic i té una gran confiança en ell mateix, sap que agradarà. I això va molt més enllà de l'arrogància. A més, és molt respectuós i cortès, com un senyor del segle XIX, molt bromista, i sap riure's d'ell mateix.

Ha estat testimoni de la història recent. És un privilegi per a un periodista.

Sí, el que passa és que des de fora sembla fascinant. Entenc que ho sembli però a mi em sembla que és la vida d'una altra persona. Jo sé que sóc un individu que fa el possible per sobreviure, lluitar i tenir una vida més o menys feliç. Ja està. M'ha tocat viure unes experiències molt interessants però tinc molt clara la diferència entre el que he fet i el que sóc.

El periodisme és una professió blasmada, però encara manté un punt èpic.

Sí. Jo em considero molt afortunat i no canviaria res del que he fet per res. La nostra feina és molt exigent i sempre és difícil. Encara que passin els anys, no és més fàcil escriure un article, sempre tinc els mateixos nervis abans de començar. En el moment en què em cregui un superdotat s'acabarà la meva carrera.

Cap on va el periodisme després de la revolució d'internet i les xarxes socials?

Jo crec que tot canviarà i a curt termini no serà a millor. No crec que vingui una època gaire feliç. El que sí que penso és que el periodisme té dos requisits indispensables que determinaran qui triomfa: la qualitat i una identitat ben definida. Amb tot l'embolic d'internet i tota la histèria dels diaris per aconseguir més visites s'han perdut de vista aquests dos conceptes, cal recuperar la qualitat i la identitat per triomfar. Així donaràs a la gent un motiu perquè paguin, perquè tard o d'hora la gent haurà de pagar pels continguts. L'error va ser començar a oferir el producte periodístic gratis.

Les seves especialitats són la política i el futbol. Es compaginen bé?

No crec que l'esport sigui la meva especialitat. Jo sóc un professional d'escriure sobre conflictes, de fer reportatges, l'esport és com una teràpia, m'ho passo bé. No em considero un periodista esportiu i a més crec que seria insultar els periodistes esportius que saben del que parlen més que jo. Jo només ofereixo pinzellades i alguna observació.

Té algun nou llibre en ment?

No, però estic treballant en un documental sobre el Barça amb el director Paul Greengrass. Serà una superproducció sobre el Barça dels últims anys, el que ha conquistat l'admiració del planeta.

És un dels pocs que ha entrevistat Leo Messi. Quina idea se'n va fer?

No em va deixar veure quin tipus de persona és. Potser perquè és molt pla o potser perquè és molt reservat. Però crec que és absurd esperar que un futbolista que és molt bo sigui també molt bo parlant i eloqüent. Jo gaudeixo molt amb el joc de Messi, és un valor afegit a la meva vida. No entenc per què li hem de demanar més.