La pertinaç Catalunya

Professor universitari noruec i autor del llibre 'Draumen om Catalonia' [El somni de Catalunya]L’historiador francès Pierre Vilar (1906‒2003), gran especialista en nacionalisme i història catalana, va afirmar que el terme de nació, ja abans de la Revolució Francesa, s’aplicava amb el sentit de “tots els súbdits per oposició a la monarquia o a les petites minories privilegiades”. Aquesta delimitació es pot considerar vàlida encara avui, bé que en un món força diferent.

La història mostra que les manifestacions de nacionalisme es van sentir sobretot en èpoques de crisi, especialment de crisi econòmica. Tot el segle XIX es va caracteritzar per l’estancament polític i econòmic d’Espanya, en una Europa que s’havia adaptat al liberalisme polític i econòmic. L’única part d’Espanya que s’havia europeïtzat, Catalunya, estava desenvolupant la seva indústria tèxtil associada amb una burgesia industrial. Al llarg del segle XIX, aquesta burgesia ja parlava de nació en un sentit econòmic. “El proteccionisme és la pàtria” era un eslògan en aquests cercles, on també es parlava de “treball nacional” i “mercat nacional”, amb inconfusible referència a Catalunya.

Naturalment, el nacionalisme català, com altres nacionalismes europeus a l’època, es va nodrir en el passat: llengua pròpia, parlamentarisme primerenc, a més de tradicions econòmiques, jurídiques i culturals distintes de les de les zones de l’entorn. A més, els nacionalistes també s’esforçaven a modernitzar una Espanya que des del punt de vista polític i econòmic només es podia caracteritzar com a retrògrada. Pierre Vilar assenyala que, per a la burgesia catalana, les reivindicacions econòmiques i els mercats no eren més que “escoles de nacionalisme”.

La força del nacionalisme català ha estat, abans de tot, un resultat de la falta de voluntat per part de les autoritats de Madrid de prendre’s seriosament les necessitats i els interessos de la indústria catalana. Aquest fet va perjudicar tant els empresaris com els obrers, i així va contribuir a enfortir els llaços catalanistes entre grups socials que altrament es trobaven ben lluny pel que fa a actituds, opinions i interessos.

El lector avisat notarà que aquesta descripció s’assembla molt a la situació d’avui a Catalunya. Un cop d’ull a la situació actual ens revela que el govern espanyol dels darrers anys ‒sota la direcció de Mariano Rajoy‒ practica una política de rebuig total a entaular una discussió sobre la reivindicació de sobirania amb els representants polítics de Catalunya. I no sols sobre una eventual independència, sinó també sobre un pacte fiscal que, en una situació de crisi econòmica, hauria pogut almenys alleugerir la tensió política entre Madrid i Barcelona.

Avui, com a l’època de la dictadura franquista, l’estratègia de rebuig i d’enfrontament del govern de Madrid contribueix a unir els bigarrats grups polítics i socials a Catalunya. L’idioma català i el FC Barcelona serveixen, en aquella època i en aquesta, com a referències i símbols al voltant dels quals s’aglutinen persones i associacions que, a part d’això, disten molt de posar-se d’acord en més d’un assumpte.

Quan el 10 de juliol de 2010, en ple estiu, un milió de persones es manifestaven als carrers de Barcelona per cridar el seu descontentament amb el Tribunal Constitucional espanyol, això significava una fita i una embranzida per al sobiranisme català actual. L’esmentat tribunal acabava de retallar l’autonomia catalana tal com aquesta s’havia discutit i aprovat a Catalunya en la dècada anterior i va desaprovar l’ús del terme de nació amb referència a Catalunya, emprant l’argument que l’única nació existent en territori espanyol és Espanya.

Fa un quart de segle, Catalunya era en gran manera a favor de la Unió Europea, que en aquella època es presentava com una unió federal, com una alternativa a l’Europa de les nacions. Els catalans que preferien Brussel·les abans que Madrid amb el temps s’han adonat que els projectes federals van ser lletra morta. Malgrat les tendències transnacionals i globalitzadores iniciades a partir dels anys 80, les nacions i els nacionalismes mai han desaparegut, tot i que de tant en tant semblava que ho feien. La crisi econòmica actual ha demostrat clarament que, al continent europeu, continuen predominant les lluites de les nacions estats.

Actualment, la política econòmica que duu a terme la UE ha conduït a una profunda crisi de confiança entre dirigents i dirigits, el que, juntament amb la falta de democràcia de la Unió, ha ocasionat que el pèndul s’hagi mogut en sentit invers, cap al nacional, en aquest cas el nacional català.

Al llarg de segles la població catalana ha experimentat com decisions preses a Madrid perjudiquen les necessitats i els interessos de la seva nació. Molts catalans consideren que no han tingut l’ocasió de desenvolupar-se tal com desitjaven. A més a més, tenim el fet que el poble català, com gran quantitat d’altres pobles arreu del món, reacciona contra el que es veu com una tendència a la uniformitat de la globalització, a la qual es respon posant l’accent sobre el que és local o regional. En lloc de l’homogeneïtat, s’insisteix en l’heterogeneïtat. La lluita per la llengua catalana, així com la voluntat d’aconseguir la sobirania política, s’inscriuen en aquesta reacció a la uniformitat en totes les facetes.

En més d’un sentit, Espanya ha mantingut la mirada cap enrere, històricament parlant, mentre que Catalunya ha estat més oberta a impulsos procedents de fora. Els catalans han estat més visionaris i abocats a l’avenir, amb les noves perspectives que això implica. Aquestes tendències es manifesten clarament en l’àrea cultural, essent la Renaixença i el Modernisme dos exemples evidents de l’identitat catalana. En la política, l’ideari de les revolucions industrial i política van trobar terra fèrtil a Catalunya, i per aixó no és casual que la república sempre hagi comptat amb un fort suport en la població catalana.

A l’estranger, el procés sobiranista de Catalunya ens ha agafat per sorpresa, però és un fet que Catalunya va ésser una realitat històrica alguns segles abans de la unificació d’Espanya en un regne al segle XVI. Per més que Catalunya al llarg de segles va formar part del regne d’Aragó, la situació al costat del Mediterrani va fer que la part catalana tingués altres interessos econòmics i altres influències político-culturals que Aragó. L’ocupació de Catalunya per part de l’exèrcit espanyol en l’època de Felip V, al començament del segle XVIII, no va aconseguir destruir la identitat catalana, que segueix sent ben forta avui dia, en l’època de Felip VI.

Actualment, la nació catalana es pot definir com la voluntat del poble, no en contraposició al rei absolut, al tirà o a l’oligarquia, tal com implicava la definició esmentada de Pierre Vilar, sinó en oposició al centralisme madrileny i un govern, el del PP, refractari a qualsevol tipus de negociació amb les autoritats catalanes.