Joguinejar

Una cosa és fer política i una altra jugar a fer política. Aquesta segona pràctica acostuma a ser expressió de la impotència o de la incompetència. I, com ja he dit alguna altra vegada, és un vici crònic de l’independentisme, que massa sovint passa de l’una a l’altra per una manca d’avaluació efectiva de les relacions de força que porta reiteradament a apostar per estratègies equivocades. La reacció de Laura Borràs, que joguineja amb la seva condemna judicial, n’és un exemple menor, però indicatiu.

Ben segur que Borràs sap perfectament que al final del camí judicial haurà de deixar la política tant si vol com si no. I que seran els seus mateixos companys, els que ara li segueixen el corrent, els que li assenyalaran la porta de sortida. Estem davant d’un delicte administratiu, no d’un delicte polític. Però ella prefereix agafar-se a la bandera per amagar aquesta substancial diferència, i intentar fer oblidar un delicte comú que no té res a veure amb el Procés. Creu que així salva el seu honor forjant una imatge d’heroïna que el relat dels fets fa impossible, com s’ha posat de manifest amb l’escassa reacció popular a la seva condemna.

Fa massa temps que un sector de l’independentisme està més pendent de seguir alimentant retòricament la promesa que de fer camí per la via de la pràctica política. Això ja ha tingut com a conseqüència una ruptura de govern i fa que cada dia emergeixin a Junts senyals més contradictoris, com la via Trias de retorn a l’ordre i l’exaltació de Borràs com a víctima del Procés.

La resistència de Borràs incomoda perquè té costos d’imatge i d’entesa i poc recorregut. El mateix president Aragonès i la majoria de partits demanen posar fi a la interinitat i renovar la presidència del Parlament. La tensió dins de l’independentisme rep un nou impuls. Negant-se a assumir la seva responsabilitat, Borràs complica la vida a tots, malgrat que ja fa temps que se la dona per amortitzada políticament. En comptes d’una retirada conseqüent, opta per l’embolica que fa fort, pensant que això anirà en benefici seu. I el que farà serà senzillament allargar la seva agonia política, sortir més rebotada. Per moltes cabòries que faci, el seu delicte no és polític. Jugant a fer política per salvar la imatge està pujant a un tobogan amb poques possibilitats de controlar la baixada. ¿N'aprendrà, l’independentisme, d’aquesta experiència?