Parlo amb pagesos (viticultors, agricultors...). La majoria es queixen dels senglars. I en alguna columna els n’he parlat. Els senglars busquen aigua i menjar, entren als camps i acaben amb les collites en un instant. Raïm, cigrons, tomàquets, el que sigui. No serveix de res el vailet elèctric: el pare senglar empeny, trenca el filat, i la família nombrosa entra al darrere. Sap greu haver de bunqueritzar els camps, però si no, es pot perdre tot.
Entre els humans, n’hi ha que troben que la pitjor plaga del regne som nosaltres, que els senglars tenen tot el dret del món a menjar-se les collites i que caçar-los és supremacista. Després, aquesta colla, va al supermercat i ens parla dels productes de kilòmetre zero, i del valor de la pagesia, això sí. Els governants, davant del problemot (també hi ha cabirols, que tothom troba moníssims, o cabra hispànica, que salta els filats), haurien de garantir als agricultors unes tanques. Tanques altes de pedra seca, que donarien feina, o tanques de filat si no hi ha més remei.
El que no entendré mai és l’odi que tenen alguns consumidors als caçadors. Els troben dolents, miserables, volen que no hi siguin. Els insulten quan els veuen, els espatllen les trampes. Pot ser que mengin colomí en un restaurant o pot ser que no en mengin i que sí que mengin pollastre d’escorxador perquè matar a l’escorxador els sembli més noble. Però el que em sorprèn, i molt, és que l’odi que tenen als caçadors no el tenen, en cap cas, als pescadors. Els pescadors poden agafar peixos amb un ham, treure’ls agonitzant de l’aigua, fer-los morir ofegats. No hi ha cap problema. Fan un ofici lloable. Els caçadors, no. Els caçadors torturen animals. I em pregunto per què aquesta distinció. Jo no podria matar una perdiu, ja els ho dic ara. Però me la menjo. Un llobarro, també.
