Jocs de patriotes
La polseguera que han aixecat els àudios del director de La Sexta, Antonio García Ferreras, amb l'inevitable Villarejo deu una part de la seva densitat al fet que Ferreras sigui un periodista suposadament d'esquerres, o progressista (en realitat no calia fixar-s'hi gaire per adonar-se que no ho era, però així és com s'ha presentat sempre). Si fos un periodista de la caverna dretana nacionalista de tota la vida, com ara un Pedro J. Ramírez o el seu admirat Eduardo Inda (recordem que Ferreras declara emfàticament, referint-se a Inda, “lo quiero un huevo”), podem estar segurs que no passaria res. Ferreras, en canvi, si no es veu obligat a penjar el micro, com se li ha suggerit a diversos llocs, com a mínim haurà d'arrossegar un descrèdit que el precedirà durant molt de temps. Un descrèdit que els periodistes dretans abans esmentats, i molts altres de la mateixa corda, no han hagut de patir perquè, a ells, el mal periodisme d'intoxicació, se les supone.
El que diu el paràgraf anterior no és cap defensa de Ferreras, sinó la constatació d'una rutina de la vida pública espanyola. Una altra rutina és la del nacionalisme espanyol com a ubèrrima font d'ingressos per a tots aquells que s'hi acullen. El nacionalisme espanyol és d'aquells nacionalismes que durant un temps se'n van dir banals, pel llibre de Michael Billig: en tot cas es tracta del nacionalisme dels estats, aquell nacionalisme que no es presenta ni es percep a ell mateix com a tal nacionalisme, sinó com la pura i simple normalitat. Ser un patriota espanyol no és ser un nacionalista, sinó ser normal, ser com s'ha de ser. Aquesta mena de nacionalismes són especialment generosos a l'hora de recompensar els seus servents, i en un altre dels seus innumerables àudios, Villarejo ja parlava d'uns diners destinats “a subornar periodistes”, o tertulians. Tot això es paga amb fons reservats del mateix Estat, aportats –no cal dir-ho– per la ciutadania, inclosos aquells a qui ens repugna el nacionalisme espanyol. Ens repugna, però el paguem.
Si un periodista decideix exercir de patriota a Espanya, com ha fet Ferreras durant molts d'anys, és possible que en surti generosament retribuït, i que en la seva peripècia faci fins i tot amics tan estimulants com Inda o Villarejo. Però també hi ha possibilitats que s'hi acabi enganxant els dits, sobretot si procedeix del bàndol equivocat: per molt que n'abjuri, per molt que miri de llevar-se la taca esquerranosa, tanmateix la durà sempre. El mateix serveix per als catalans (excepte per a Jorge Fernández Díaz). Les indignes explicacions que ha intentat forfollar Ferreras al seu programa són les del progre que se'n va anar a salvar Espanya i l'han fet tornar d'una potada. Els patriotes, a Espanya, solen ser gent amb una estimació desmesurada pel diners dels altres: va ser així durant el franquisme, i ho segueix sent durant la democràcia. Amb la diferència que ara, de tant en tant, deixen que hi jugui algun progre, fins que el treuen. Madrid sí que paga traïdors, però només fins que se'n cansa.
