La possibilitat que Barcelona i els Pirineus catalans siguin escenari dels Jocs d’Hivern del 2030 és una bona notícia perquè l’organització exitosa d’esdeveniments de gran importància internacional continua sent una mena de certificat de suficiència de qualsevol país als ulls del món. I perquè uns Jocs alliberen molta energia creativa i autoestima, impulsen territoris i creen nous estímuls en mil direccions.
Ara bé, qualsevol esdeveniment d’aquesta magnitud no només ha de ser mediambientalment sostenible sinó que ha de ser possible, en sentit literal: ¿quin és l’impacte previsible del canvi climàtic als Pirineus d’aquí vuit anys? En funció de quina sigui la resposta, no cal que en continuem parlant.
L’independentisme es pregunta què se’ns hi ha perdut, en una candidatura amb l’Aragó. L’Aragó serà el veí de Catalunya sempre, tant si som una autonomia com si som un país independent, i la col·laboració amb els veïns és un bon principi de les relacions entre països.
Ara bé, el que no és admissible és que el govern espanyol vulgui presentar una candidatura conjunta dels Pirineus català i aragonès com la prova que si hi va haver uns problemes amb Catalunya ja s’han superat i que els Jocs són una hàbil jugada de l’agenda del retrobament perquè, un cop més, l’esport uneix els pobles. Anar per aquí, amb exiliats, represaliats, càrrecs electes que perden l’escó perquè no van retirar un llaç, una taula de diàleg morta de fàstic, inversions de l’Estat al 67% del compliment, sentències contra l’ensenyament en català... seria una burla. Si els Jocs han d’encobrir la mentida del retrobament, millor que no se celebrin.
