La furiosa comèdia que ha protagonitzat Junts al llarg de la setmana (amb sorpresa final) amb la votació dels decrets anticrisi del govern d'Espanya s'explica per diferents motius, que es resumeixen en un: hi ha eleccions al Parlament de Catalunya d'aquí a un any. Ergo, es tracta d'hiperventilar molt, per no perdre el costum, aquesta vegada amb el propòsit de fingir que es mana a Madrid i que no es voten les coses a cambio de nada, com va dir en el seu dia Gabriel Rufián. Es tracta de fingir força i determinació, i de vendre la idea que Pedro Sánchez ha trobat per fi qui el posi a lloc. Es tracta de vendre la imatge que el PSOE és dèbil, i ERC, una formació venuda i entregada a la debilitat del PSOE. I d'aconseguir protagonisme i focus, encara que no hagi quedat altre remei que compartir-los una mica amb Podem. I que tant a Podem com a Junts els dugui a coincidir en la votació (per camins tan diversos com es vulgui) amb el PP, un partit que fa pocs dies va presentar una proposta per il·legalitzar-los. Pel camí hi ha hagut temps per a algunes escenes dignes de menció, com ara veure el pulcre Jordi Turull exercint (amb escassa convicció, i encara més escassos resultats) de polític populista, o la grotesca proposta de multar empreses que se'n van anar de Catalunya l'1-O, o d'incentivar-les perquè tornin. L'excusa que els decrets mesclaven naps amb cols i podien obstruir la llei d'amnistia tampoc no s'aguanta políticament ni jurídicament. Tot plegat, rematat amb una sentència de la portaveu Míriam Nogueras digna de ser pronunciada amb els ulls en blanc i acompanyada de banda sonora triomfal: “Som aquí per Catalunya”.
La política catalana és decadent, sí, però no perquè hi falti l'energia per declarar la independència, sinó perquè hi sobren xarlatans i salvapàtries, adornats amb les mil formes de la solemnitat i el victimisme. La principal aportació de Junts i ERC a la política espanyola (ja prou degradada de per si) en els darrers anys ha estat traslladar-hi la interminable disputa que mantenen entre ells, que es torna encara més agra i més irracional –si és possible– quan hi ha eleccions a la vista. Aquesta és una qüestió que cal discutir aviat: no pot ser que unes eleccions que estan previstes en un termini de tretze mesos siguin el motiu perquè els partits polítics s'hi dediquin pràcticament en exclusiva, oblidant-se de la seva responsabilitat social o supeditant-la a allò que en cada moment creuen que els afavoreix o els penalitza electoralment. És una manera ineficaç, injusta i irresponsable de treballar amb l'interès general.
Els decrets anticrisi contenien mesures socials rellevants, que durant la discussió s'han vist menystingudes per tacticismes grollers i una retòrica embafadora. El renou i la fúria, naturalment, beneficien només a PP i Vox, que hi suquen tant de pa com poden. Alguns diuen que tot plegat anuncia el rumb pel qual discorrerà la legislatura espanyola, o fins i tot la brevetat d'aquesta mateixa legislatura. Però també podria ser que anunciés la fi de la majoria absoluta que ara encara sumen, al Parlament de Catalunya, els diputats independentistes.
