El joc polític exigeix visió estratègica

Escric evitant moralismes, eslògans i bonismes. No m’interessa salvar la meva ànima ni atiar positures a priori. Per això revelo ara mateix el meu supòsit inicial: una declaració política d’independència ràpida perjudica, d’entrada, l’independentisme. I a mitjà i llarg termini, ambdues parts, perquè incrementa el risc d’incertesa i impredictibilitat, per mor de l’escalada acció-reacció que se’n derivarà, i liquida les poques probabilitats que a hores d’ara té cap iniciativa de negociació mitjançant tercers, sigui diàleg, bons oficis, conciliació o mediació. Les alternatives impliquen tornar a l’essència: el problema és polític, no jurídic, i, per tant, a llarg termini guanya la millor estratègia, no els moviments tàctics més exitosos. Fins ara no hi ha hagut política des de Madrid; en el cas de les forces socials i polítiques independentistes, fa un temps que la gran política ha estat substituïda per arguments pretesament jurídics (“de la legalitat a la legalitat”) i per la recerca de la legitimació externa a posteriori, mitjançant la previsible conducta inepta de l’altre (“com pitjor, millor”). Passem als raonaments.

Ara estem en una situació que la teoria de jocs defineix com un joc del gallina: cadascuna de les parts té motius per no cedir, tot esperant que l’altre contendent serà raonable i cedirà primer. La teoria comparada ens diu que en el joc del gallina mostrar racionalitat o, simplement, humanitat és una estratègia perdedora; per tant, les parts són presoneres de les seves posicions i no dels seus interessos. Això porta a la pitjor situació per a les dues parts a mitjà i llarg termini: un xoc devastador que, a la pràctica, pot canviar la situació en un dilema del presoner. Aquest joc es basa en el fet que dos actors poden no cooperar fins i tot si tal determini va en contra de l’interès estratègic d’ambdues parts, atès que els garantiria millors resultats. Per tant, tampoc en aquest cas la cooperació seria factible a curt i mitjà termini. Es liquida la possibilitat de negociar amb ajut de tercers.

Una declaració d’independència del Parlament només tindria valor polític, amb la caixa intervinguda i sense control real del territori, sense reconeixements internacionals immediats. A més, permetria recuperar el relat d’actuació inevitable a Madrid: activaria l’article 155 explícitament, amb la qual cosa s’intervindrien institucions polítiques i de seguretat i es convocarien eleccions autonòmiques. La reacció social de bona part de la població catalana, ben motivada i amatent, obriria un període d’incertesa, amb grans riscos, tot i el seu caràcter pacífic, atesa la poca capacitat estratègica i de contenció mostrada fins ara pel govern central. Al meu parer, és el pitjor escenari: un gallina, amb pitjors resultats inicials per a l’independentisme; i, a mig camí, un dilema del presoner amb resultats dolents per a ambdues parts que trenca ponts de comunicació i no permet copsar quins interessos compartits poden existir.

Ras i curt, un cop més l’immediatisme tacticista impediria parar atenció a la visió estratègica. Per al govern central, un escenari en què a llarg termini la fractura amb gran part de la societat catalana seria duradora i potser irreversible; per al Govern i les forces socials independentistes, reforçament de la feblesa estructural de legitimació social en la població urbana catalana (tot i les terribles condicions, en 9 de les 10 principals ciutats catalanes la mitjana de participació l’1 d’octubre va ser força menor a la general).

L’alternativa és intentar passar a un dilema del presoner iterat, en què la cooperació deriva d’un resultat d’equilibri. El joc es juga diverses vegades, repetidament, cosa que permet represàlies i aprenentatge i, a través dels incentius (la por al càstig controla la traïció), es pot aconseguir la cooperació. La pràctica va demostrar ja fa anys que la millor estratègia és el “ toma y daca ” de Rapoport: no siguis mai el primer a no cooperar i, si l’altre no coopera, càstig immediat; i, quan torni a la cooperació, accepta sense recança ni rancúnia. L’estratègia va triomfar, tot i la seva senzillesa, perquè estava pensada per respondre a les eleccions, sempre incertes, dels altres jugadors.

I això és el que necessitem: no renunciar a res, llevat de la declaració política a curt termini, cosa que han demanat pràcticament tots els actors i analistes internacionals. Posa l’estratègia en el centre, té en compte les opcions de l’altre, permet desescalar i fer possible una negociació assistida en diverses fases. A més, permet guanyar relat: cooperem un cop més. Mentrestant, cal posar en marxa les condicions per a la negociació. En parlaré més endavant.