El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?
Ja sabem que l’argument de l'“allò que importa a la gent” ha estat utilitzat per contraposar-lo a les polítiques dites d’identitat. A això, a Catalunya, hi havien recorregut Ciutadans i el Partit Popular, i sovint el PSC i els comuns. Així, les mesures més vinculades a la construcció de la nació –la cultura, la llengua, la representació internacional, els símbols...– eren acusades d’anar en detriment de les destinades a asfaltar carreteres o a tenir més mestres i personal sanitari. Per a ells, una carretera ben asfaltada és més important que la defensa de la pròpia llengua! Era –i encara és– una manera demagògica de desqualificar allò que, en canvi, mai no es discuteix quan qui ho fa és l’Estat en defensa de la seva nació.
Tanmateix, la campanya electoral –totes són així, però aquesta més que cap d’anterior– sembla que s’ha centrat en “allò que alarma la gent”. O que l’angunieja i la intranquil·litza. El debat electoral no parla tant de carreteres, de metges o d’impostos com dels suports d’independentistes o “terroristes” –allò del “que te vote Txapote”–, o dels de l’extrema dreta. És a dir que, finalment, el debat polític s’ha situat a la banda ideològica i identitària i no a la de l’economia, les polítiques socials o la gestió de la crisi quasi permanent en què som des del 2008.
La prova de tot això, a més de ser en els debats, mítings o entrevistes als líders de cada organització, la tenim en els eslògans de campanya dels partits espanyols, sovint intercanviables. “Endavant”, “A favor teu”, “Ara toca”, “És el moment”... És a dir, amb cap contingut pròpiament polític. Però la demostració definitiva del que dic és la de l’eslògan de Vox: “Decide lo que importa”. És a dir, Vox ha tingut la intel·ligència –perdoneu– d’entendre bé els temps actuals i de capgirar el sentit de l’"allò que importa a la gent". Per què, què és el que ells pensen que importa a la gent, ara mateix? Doncs, efectivament, les qüestions identitàries. I Vox es proposa com el millor defensor de la unitat de la pàtria, de l’hegemonia lingüística de l’espanyol, de l’homogeneïtat cultural en contra de la diversitat ètnica, o –entre altres– de la masculinitat i la feminitat tradicionals en contra de les propostes que les qüestionen i dissolen.
Les úniques incerteses d’aquestes eleccions, per tant, són les de si el PP apareixerà com a prou garantista per defensar “allò que (ara) importa”. I no cal dir que gestos com “oferir glòries a Espanya” a còpia d'eliminar les revistes en català de Borriana, amb alcalde del PP i el gest de Vox, els van d’allò més bé per reafirmar el seu patriotisme lingüístic. O bé comptarà la incertesa de si l’elector moderat pensa que el PSOE podrà governar amb Sumar sense les crosses d’ERC i Bildu, les grans responsables de la seva derrota, si es produeix.
A Catalunya, les coses no són gaire diferents. L’ERC del diàleg, del pragmatisme i el bon rotllo no surt pas a defensar el seu paper a Madrid, sinó que s’amaga en l’eslògan més explícitament patriòtic “Defensa Catalunya!” I la CUP i Junts –el del PDECat és una broma de mal gust– ens venen amb uns impetuosos i guerrers “Plantem cara” i “Ja n’hi ha prou” –podria ser un “S’ha acabat el bròquil”– però de conseqüències, a Madrid, perfectament descriptibles. I sí, encara tenim la crida a un absentisme tant patriòtic com eixorc.
Com he dit: el 23-J esborra allò d'“És l’economia, estúpids” per un “És la pàtria, carallots!”
