El joc dels disbarats

Tot el que gira al voltant de les eleccions catalanes s’ha convertit en un joc dels disbarats en què cada cop és més difícil fer el rànquing de qui l’ha dita més grossa. I ve de lluny. Perquè en el fons tot comença quan el president Torra va donar, fa un any, la legislatura per acabada però no va convocar eleccions com hauria estat lògic i natural. I van ser els jutges, després de la infantil provocació de la pancarta, els que van marcar el final de la legislatura.

Teníem una data (14-F), fixada quan el Parlament va quedar dissolt, però tot d’una el Govern va decidir que no era oportuna. Amb l’apel·lació a la pandèmia va enviar les eleccions al 30 de maig. És un perillós argument comodí que ho permet tot, perquè qui s’hi oposi serà immediatament assenyalat com a responsable de moltes morts. Un obscè –i immoral– recurs que hem vist utilitzar massa sovint a alguns polítics i periodistes: tirar-se les víctimes del covid a la cara.

Als socialistes no els va agradar el canvi i van moure el seu entorn perquè presentessin recurs al TSJC. Un moviment força ingenu, perquè tenia una lectura automàtica: la por que l’efecte Illa fes figa. I, al mateix temps, un regal als seus adversaris: una vegada més se’ls donaven arguments per dir que en aquest país tot ho decideixen els jutges.

Els jutges també han contribuït a l’embolica que fa fort. Mantenen el 14-F i posen el 8 de febrer com a data límit per confirmar la seva decisió. De manera que podria ser que les eleccions fossin oficials sis dies abans d’anar a votar. Davant d’aquest ridícul han passat la pilota al govern espanyol: per poder votar el dia 14 no val amb l’estat d’alarma actual.

Com sempre, per al Govern tot és culpa de Madrid, per als discrepants tot ve de la incompetència del Govern: una cançoneta que és una exhibició d’impotència de les dues parts. ¿Són conscients uns i altres de l’esgotament de la ciutadania davant de la degradació d’una política que ens ha dut a un atzucac del qual no sap sortir, i que segueix donant voltes a la sínia repetint tòpics cada cop més gastats? És trist, però la majoria dels nostres polítics no cal que parlin: abans que obrin la boca ja se sap què diran.

Josep Ramoneda és filòsof.