El joc i el cava
EconomistaDivendres ens va arribar la notícia de la venda de Cirsa (joc). No fa gaire es va materialitzar la de Freixenet (cava). Dues empreses familiars que han fet el pas. N’hi ha hagut moltes abans, i n’hi haurà més. ¿Ens ha de preocupar? Pensem-hi.
Cirsa i Freixenet són dues empreses familiars molt diferents, com ho són les circumstàncies de la seva venda. Freixenet és molt antiga i ja havia vist passar diverses generacions. La família és gran. Cirsa és a la primera generació. Qui ven és el fundador i responsable del seu creixement. Les dues empreses -amb una valoració molt més alta en el cas de Cirsa- operen a tot el món. A Freixenet l’absorbeix una empresa també familiar i del ram, alemanya. En canvi, Cirsa és comprada per un fons d’inversió. La venda de Freixenet feia temps que es veia venir; la de Cirsa ha estat una sorpresa, almenys per als que no seguim aquests temes diàriament.
Però en un aspecte fonamental els dos casos són idèntics. La família ha dut a terme una dràstica recomposició del seu patrimoni. Ha abandonat el risc inherentment concentrat en la seva empresa bescanviant-lo per actius molt més líquids que podrà diversificar. En termes més col·loquials, la família ha fet caixa. És possible que també hi hagi hagut la percepció que, per créixer, l’empresa necessitava una capitalització més gran. Però això no implica que calgui desinvertir. I desinvertir és el que han fet.
Ens agradi o no, és el que acabarà passant amb pràcticament totes les empreses familiars. Respecte a això, la diferència entre una empresa familiar (per ser més precís: una de no cotitzada a borsa) i una start-up tecnològica és només d’horitzó temporal. Per a les start-ups les aspiracions dels inversors inicials són sortir en un termini relativament curt, recuperar liquiditat i, si tot va bé, treure’n un bon rendiment. Per a les empreses familiars és el mateix, excepte que el termini de sortida pot mesurar-se en generacions. Una altra cosa és com es faci la sortida. Si la família, o l’empresari fundador, valora la permanència de l’empresa, i fins i tot la de la família, en la gestió, llavors serà millor instrumentar-la sortint a borsa. Però la rendibilitat és el que compta. Si la percepció que té el mercat de la gestió de la família no és bona, llavors la sortida a borsa no és viable perquè part del valor de l’empresa per al comprador deriva de la possibilitat de desplaçar la família de la gestió.
Al món hi ha molt diner a l’aguait d’oportunitats de negoci. La família predisposada a vendre ho podrà fer. Ara bé, des de la perspectiva del territori on resideix l’empresa convé observar que una inversió per expandir una empresa i una per comprar una empresa són coses diferents. En principi, la primera propicia el creixement de l’economia. La segona també ho pot fer si l’empresa comprada està mal gestionada. Però si no és el cas i la motivació de la venda és fer caixa, cosa ben respectable, llavors en primera instància la inversió simplement crea fortunes líquides. En segona instància, l’efecte dependrà de si aquestes fortunes generen, sobre el territori, un impacte cultural, social o econòmic (en forma de noves inversions, per exemple) positiu. Hi ha de tot.
¿I què podem dir sobre els centres de decisió i els llocs de treball qualificat associats? Hi ha efectes contraposats. Si la venda porta al creixement de l’empresa, i res més, l’efecte és clarament positiu. Però cal veure també les conseqüències del canvi en l’estructura de capital. Si és per sortida a borsa l’efecte serà més baix o inexistent. Però si és per absorció, o per compra per un fons d’inversió, l’efecte pot ser positiu o negatiu. Es perd el factor d’arrelament de la família (que, dit sigui de passada, no podem donar per suposat: com amb l’antiga noblesa, la cort atreu terceres generacions). Certament, si l’empresa va bé la nova propietat anirà amb compte abans de desfer estructures, però així i tot no podem estar-ne segurs: les economies d’escala d’integració a un grup més gran existeixen i ens poden anar en contra. De tota manera, l’efecte negatiu és més probable si la venda està associada a una percepció de gestió deficient. Però llavors sense venda també acabaríem tenint un problema. En resum: depèn de cada cas concret. Per a unes empreses la sortida de la família serà una esperança de supervivència i de contribució continuada i de qualitat a l’economia del territori; per a d’altres serà l’avantsala del comiat.